Polítiques de lobby (VIII)
Quan a penes havien passat tres setmanes de la mort de Franco, Jordi Pujol va pronunciar un curiós discurs a l’Aliança del Poblenou de Barcelona. El títol amb què s’havia anunciat evocava un vell tema amb música de Renan i lletra de Vicens Vives: “El catalanisme: una voluntat de ser, una voluntat de crear”. Però també s’hauria pogut titular “Algunes lliçons sobre l’hegemonia dictades pel líder d’aquells que aspiren a conquerir-la”. En aquells anys, com ara, es parlava molt d’hegemonia. Gramsci, que havia trobat en Solé Tura un prolífic traductor i en Manuel Sacristán un intèrpret aplicat, s’havia convertit en tot un fenomen editorial i, en alguns cercles marxistes, que aleshores tenien un llarguíssim diàmetre, es llegien amb devoció ascètica els llibres que escrivia amb una prosa d’espessor sàdica Nicos Poulantzas. A Poder polític i classes sociales a l’Estat capitalista (1968), Poulantzas havia criticat l’estratègia gramsciana, que mantenia que, abans d’assaltar el poder, la classe obrera havia de conquerir l’hegemonia convertint la seva visió del món en una ideologia prevalent en la societat. Segons ell, Gramsci havia malinterpretat Lenin. Lenin havia parlat d’hegemonia per descriure algunes pràctiques de les classes socials que exercien el domini en les societats capitalistes. I reciclar aquest concepte per promoure la idea que la revolució passava per convertir en socialment dominant la concepció del món pròpia de l’avantguarda dels dominats era tan ingenu com construir una casa sobre la sorra.
Segons Poulantzas, l’hegemonia s’assoleix realment quan una classe o la fracció d’una classe social ja dominant aconsegueix presentar-se com l’encarnació de l’interès general del poble-nació. Amb uns instruments conceptuals que semblen trets de la caixa d’eines del seu llibre de 1968, el discurs de l’aleshores home fort de Banca Catalana descrivia el perfil que un “grup amb aspiracions hegemòniques”, és a dir, un grup que no actués només “en funció d’una defensa molt particular d’interessos”, sinó que aspirés a “imposar el seu concepte de societat”, havia d’adoptar per obtenir tant aquesta posició com el poder que atorga. Es tractava d’aconseguir, sota la direcció d’aquest grup i amb la participació d’altres classes o fraccions de classes socials, una “unitat eficaç”, basada en “sectors hegemònics o capaços d’esdevenir hegemònics que tinguessin prou força i prou incidència per imposar-se” i “obligar la resta del país a seguir la seva línia o excloure’s”. I això, afegia, només era possible si aquest grup era capaç d’interpretar millor que d’altres el moment i d’oferir propostes que satisfessin les expectatives generals i sobretot les de les heterogènies “capes mitjanes” i populars que es pretenia integrar en el projecte, que haurien estat les que històricament havien mantingut viu el fet nacional català. A la Catalunya del tardofranquisme, el PSUC havia guanyat la seva posició principal en l’oposició seguint l’estratègia gramsciana. En la conferència de l’Aliança, Pujol proposava, en canvi, edificar poulanzianament sobre roca un nou poder polític.
El PSUC havia guanyat la seva posició seguint l’estratègia gramsciana