L’art amagat
Un llibre dirigit per Artur Ramon fa la història del gravat català
L’art del gravat sovint ha estat poc valorat pel fet de tractar-se de treballs sobre paper i perquè no entrava dins les arts majors, la pintura, l’escultura o l’arquitectura. I tot i això el gravat forma part de la història de l’art i ajuda a entendre’n l’evolució. Per reparar aquestes llacunes, i més en el cas de Catalunya, on no hi ha hagut ni un estudi exhaustiu ni una gran exposició retrospectiva, Enciclopèdia Catalana publica ara una edició de bibliòfil (mil exemplars a 999 euros) sobre L’art del gravat català, dirigida per Artur Ramon, amb la col·laboració dels millors especialistes i una àmplia reproducció dels millors gravats.
Es tracta d’una obra coral que estudia el gravat clàssic, de les primeres xilografies a la Il·lustració (a càrrec de Rafael Cornudella), del segle XIX i el Noucentisme (Francesc Fontbona) fins al gravat contemporani. I en aquest últim apartat hi ha estudis puntuals sobre la modernitat (Joan M. Minguet), les edicions de Jaume Pla per a la Rosa Vera (Mercè Casanovas), el gravat a la segona meitat del segle XX (Sol Enjuanes) i el contemporani (Albert Mercadé). I es tanca el volum amb un article d’Albert Martí Palau sobre el col·leccionisme i un altre d’Eva Vila amb un glossari que ajuda a distingir entre les diferents tècniques i instruments del gravat.
Artur Ramon, historiador de l’art i galerista, considera que “el gravat és creativitat i alquímia perquè la part creativa s’imbrica amb la qüestió tècnica, perquè el gravador no sap què passarà i l’atzar hi té un paper important”. Per això no només es parla de l’artista, sinó també del gravador, i es destaca el paper de grans especialistes com Joan Barberà.
Un altre aspecte destacat d’aquesta obra és la reivindicació del gravat català. “Marià Fortuny fs un gravat de gran qualitat tècnica i innovadora que l’equipara als grans mestres com Dürer, Goya, Rembrandt, Tiepolo o Piranesi”, assenyala Artur Ramon. I amb ell, una altra gran figura com Xavier Nogués. Abans ja van destacar artistes com Francesc Tramulles, Francesc
Domènech o Pascual Pere Moles. I ja a finals del XIX i principis del XX vindrà una eclosió amb Joaquim Sunyer, Ricard Canals, Ramon Pichot, Anglada Camarasa, Mariano Andreu, Ismael Smith o Joaquim Mir.
Els tres grans, Picasso, Miró i Dalí, no dubten a acostar-se al gravat, per bé que des d’òptiques diferents. Picasso, que comença a Barcelona i té com a mestre Ricard Canals, fa fins a dues mil estampes. Miró il·lustra fins a 288 llibres. I Dalí, després de treballs de tant de mèrit com Els chants de Maldoror, va optar per una producció massiva i descurada que li va reportar diners però també desprestigi.
En l’última etapa, des de Tàpies fins als contemporanis com Barceló, Plensa o Perajaume, el gravat continua sent una tècnica àmpliament utilitzada, també com una manera d’arribar a un mercat més ampli. Una última sorpresa d’aquesta obra és que situa en el cànon Roser Bru, Esther Boix, Maria Girona, Amèlia Riera, Eulàlia Grau, Rosa Vives o Montserrat Gudiol, artistes més ocultes encara per una qüestió de gènere.