Quin error de traducció va originar la fàtua contra Salman Rushdie?

Les traduccions poc ajustades poden tenir conseqüències, i molt més si es tracta de textos sagrats, com recorda Mark Polizzotti al seu llibre recent Simpatía por el traidor

(Trama). Polizzotti apunta que l’expressió “versos satànics” se la van inventar els orientalistes britànics del XIX per designar un o diferents versos suprimits de l’Alcorà, però no és utilitzada en el món musulmà, on s’hi refereixen com a gjaraniq (les grues). Quan es va traduir a l’àrab la novel·la de l’angloindi Salman Rushdie, es va mantenir erròniament allò de “versos satànics” (en comptes de “grues”), cosa que va donar a entendre que es tractava de la blasfèmia que l’Alcorà havia estat dictat per Satanàs. Resultat: l’aiatol·là iranià Khomeini va dictar el 1989 una fàtua (és a dir, sentència de mort) contra “l’autor del llibre i contra tots els involucrats en la publicació i que són conscients del contingut”. El traductor al japonès va ser assassinat a punyalades i hi va haver protestes i aldarulls en diferents països que van ocasionar 48 morts.

Molts segles enrere, al IV d.C., va veure la llum una cèlebre traducció de la Bíblia de l’hebreu al llatí. L’autor va ser Jeroni d’Estridó, que va complir l’encàrrec del papa Damas I, en una obra coneguda com la Vulgata de Sant Jeroni. Alguns dels seus errors han estat polèmics. Per exemple, quan va descriure el cap de Moisès baixant del mont Sinaí, va confondre karan (resplendor) amb keren (banya), per la qual cosa l’escultura de Miguel Àngel a l’església de Sant Pere a Vincoli representa Moisès amb unes protuberàncies al front, que segons alguns és l’origen de l’estereotip antisemita que fa brotar banyes diabòliques als jueus.

De la mateixa Vulgata neix una idea avui força arrelada. Si preguntéssim quina fruita prohibida va mossegar Eva al paradís, una aclaparadora majoria no dubtaria: una poma. Tot i això, la Bíblia en realitat no especifica quina va ser la fruita. Sant Jeroni fa un joc de paraules en llatí, ja que converteix l’arbre del bé i del mal (malum) en un malus, paraula genèrica per als fruiters de la família pomacea, per la qual cosa podia designar tant una pomera com una perera o un nesprer.

La majoria d’artistes han representat una pomera, com Dürer, Cranach el Vell o Ticià, per bé que Miquel Àngel va pintar una figuera a la Capella Sixtina. En literatura, el poeta John Milton escriu, quan recrea l’escena a El paradís perdut:

“Vaig resoldre en el mateix moment el viu desig que sentia de tastar aquelles boniques pomes...”. Per Polizzotti, la intoxicació que pateix Eva després de menjar la fruita correspon més aviat a la que provoca la ingestió de raïm.

Així mateix, l’expressió nou del coll, nou d’Adam o poma d’Adam, segons les llengües, per a la protuberància del coll masculí, pot ser per la identificació errònia de la fruita, un tros de la qual s’hauria quedat al coll d’Adam (la Bíblia no en diu res) o, segons altres teories, per un altre error de traducció, la del mot hebreu tappuach, que significa tant protuberància com poma.