Tot té un perquè

Divendres a la tarda estàvem gravant l’última campanya publicitària que Marc Gasol tenia entre els seus compromisos comercials i de màrqueting abans de tornar als Estats Units. Passaven uns minuts de les vuit del vespre i, abans de rodar l’última escena, que havia de transcórrer en un cotxe que semblava el camerino dels germans Marx, vam aprofitar per conversar sobre el seu imminent futur a l’NBA. Tan sols unes hores després es convertia en agent lliure i podia començar a negociar amb tots els equips que pretenien convèncer un dels centers més decisius en la competició americana, el que aporta, a més a més, un valor diferencial únic pel seu estil de joc.

Sense donar-hi gaire importància, com qui no vol la cosa, en Marc em va reconèixer que la seva agenda era plena de cites de diversos equips que volien establir les primeres converses amb ell. Però el més sorprenent va ser sentir la seva determinació davant la meva pregunta de què buscava en la seva nova etapa.

La seva aposta era simple, clara i concisa. En primer lloc, jugar en un equip que li permetés competir per intentar guanyar el seu segon anell des d’ara mateix. Això reduïa clarament els candidats a acollir-lo a menys d’una desena, fins i tot als que es compten amb una mà. En segon lloc, una ciutat que li garantís una certa qualitat de vida, tant per a ell com per a la seva família. Memphis, que va ser casa seva i sempre el considerarà un conciutadà més, i la freda Toronto, malgrat ser una ciutat molt interessant, no estan entre les millors destinacions NBA per a una família. Poca importància tenia el factor econòmic; em va reconèixer que estava disposat a sacrificar un gran contracte, en aquest període de la seva vida professional, per intentar competir per posar la cirereta a una dilatada i exitosa trajectòria individual i col·lectiva. Algú dubta que Los Angeles Lakers eren la millor opció per complir aquesta equació?

Molta sort. Girona, la seva segona casa, esperarà que doni per finalitzada l’etapa a la millor lliga del món.