Confuci amb un bat de beisbol
Als estadis sud-coreans hi ha molta més gresca que als dels EUA: balls, animadors amb tambors i fins i tot ‘cheerleaders’
El confucianisme es basa en la creença que l’ésser humà és essencialment bo però susceptible de millorar a través de l’aprenentatge, tant individual com col·lectiu, i considera com a principals virtuts l’honestedat, la integritat, l’honor, el respecte, la benevolència, la saviesa, la fidelitat, la discreció, l’ascetisme, l’autodisciplina i la falta d’ostentació. La influència cultural xinesa va determinar la seva introducció en la societat sud-coreana, i avui és un factor molt important en la moral, el mode de vida, les relacions entre joves i grans i fins i tot el sistema legal.
Amb el beisbol, esport nacional, els sud-coreans passen una mica per alt els ensenyaments de Confuci, perquè abandonen completament qualsevol pretensió de moderació o decòrum. L’excés impera als estadis, anar a un partit és una ocasió per excedir-se, dins d’un ordre. Així com als Estats Units és una experiència essencialment silenciosa i fins a cert punt distant, en què els espectadors van a la seva (xerren, surten a comprar crispetes, cerveses i cocacoles fins i tot en els moments culminants), a Seül, Daegu o Busan tot és brogit. Hi ha cheerleaders, animadors que toquen el tambor i dirigeixen la coreografia dels aplaudiments, i la multitud crida, balla i canta (cada jugador té una cançó dedicada).
Quan algú fa un home run, és tradició que tiri el bat a l’aire, perque faci unes voltes abans de caure a terra, de vegades a molts metres de distància. És el que s’anomena un flip, i els més espectaculars es mostren a la televisió i a les xarxes socials. Als Estats Units, en canvi, és una cosa que està molt mal vista, i si algú ho fa es considera una provocació innecessària que fàcilment pot desembocar en una baralla. El correcte és deixar caure suaument el bat a terra, abans de recórrer les bases.
Els nord-americans s’han familiaritzat amb el beisbol de Corea del Sud i les seves peculiaritats culturals durant la pandèmia, quan el seu va quedar al dic sec (eventualment els Dodgers de Los Angeles van guanyar les Sèries Mundials), i va ser un dels primers esports a tornar als estadis (buits) juntament amb el australian rules (una mena de futbol gaèlic que es juga a Austràlia). Un al·licient addicional va ser poder veure en acció estrelles dels Estats Units com Eric Jokisch (dels Herois de Kiwoon), Chad Bell o Jake Brigham. D’altres, com Eric Thames dels Washington Nationals, o Josh Lindblom, dels Milwaukee Brewers, van utilitzar la KBO (Korean Baseball Organization) com a plataforma per tornar a casa amb contractes multimilionaris.
La lliga està integrada per deu equips, que porten incorporat al nom el de la firma comercial que els patrocina, com els Gegants de Lotte (una cadena de grans magatzems), els Tigres de KIA, els Bessons d’LG, els Lleons de Samsung, o els desapareguts Unicorns de Hyundai... Cada franquícia pot disposar a la plantilla de fins a tres estrangers, i els estadis tenen capacitat per a entre 13.000 i 26.000 espectadors (el Sajik de Busan és el més gran). Antigament els aficionats eren gairebé exclusivament homes, que bevien, fumaven i es barallaven d’una manera molt poc confuciana. Ara el tabac i el consum de licors forts estan prohibits (però no la cervesa), i l’esport es promociona entre les dones (un 40% dels assistents) i les parelles, sobretot joves. Les entrades són molt barates, uns set euros, i està permès portar el menjar (és popular el pop sec) i la beguda.
Els Gegants de Lotte, amb base a Bujan, són l’equip més popular, tot i que només han guanyat les Sèries Coreanes dues vegades (1984 i 1992), i amb freqüència són força dolents. Els Yankees de Corea del Sud són els Tigres, abans de Haitai (una empresa amb base a Seül de menjar instantani, gelats i begudes) i ara de KIA, que s’han emportat onze vegades el títol. Malgrat la comercialització dels noms, les franquícies tenen una forta identitat amb la seva ciutat i són un fort element d’orgull i identitat local.
El beisbol va arribar a Corea al segle XIX gràcies a un missioner dels Estats Units presbiterià que el va introduir entre els joves que freqüentaven els YMCA. La popularitat de l’esport va augmentar quan els marines nord-americans van muntar un parell de partits amistosos el 1896, i més tard sota el domini japonès entre 1910 i 1945. El 1921 les millors estrelles nacionals van desafiar un combinat nord-americà, i el resultat va ser una vergonyosa derrota per 23 a 3, que van assumir sense estridències, amb la modèstia que ensenya Confuci.
Les entrades valen set euros, la gent porta menjar i beguda, i hi ha una cançó per a cada jugador