“La selecció natural va començar en la matèria abans que en la vida”
Brian Greene, astrofísic; pioner de la teoria de supercordes; publica ‘Hasta el final del tiempo’
Edat? La memòria del viscut enriqueix el que vius i començo a ser molt ric. Vaig néixer a Nova York: el meu pare era músic, però llegia ciència i em va encomanar l’afició. Casat: tenim dos fills, que fan pensar molt només de mirar-los. Religió? No entens l’univers si no el descobreixes també al teu interior
Qbig bang? “Vostès els científics –em va dir– expliquen el món exterior, però nosaltres podem completar la seva visió amb el nostre coneixement del món interior, que és el de la consciència humana”.
Ratzinger va dir a un físic: “Explica el després del big bang, però l’abans només Déu”. Es va arriscar a quedar-se fora de joc el dia que l’astrofísica també expliqui l’abans del big bang. En canvi, el Dalai-lama es va incloure en el progrés cap a un espai de coneixement en el qual un dia coincidirem els científics i els que hi arribin a través del seu interior.
Aquests dos mons no estan connectats? Són el mateix i per això l’univers dels astrofísics no és complet sense el dels poetes i el de mestres de la consciència com el Dalai. I és això al que es referia el Papa. El coneixement més alt no s’ assoleix amb hi per especialització, sinó en combinar disciplines.
Això intentem: com va començar tot?
Fa 13.800 milions d’anys, i per raons que no sabem explicar encara, una petita regió de l’espai es va omplir d’un combustible còsmic que va causar una versió inversa i repulsiva de la gravetat que el va fer expandir-se.
El big bang?
I a mesura que s’expandia, va començar a desintegrar-se i transmutar a les partícules que avui conformen l’estructura material de l’univers. Les forces gravitatòries van fer que aquestes partícules s’agrupessin i compactessin fins a formar planetes i estrelles.
I la vida?
La selecció natural va començar abans que la vida, perquè, mitjançant una versió molecular de la selecció natural darwiniana, aquestes partícules es van agrupar per formar les molècules més aptes en assimilar el material de l’entorn per transformar-lo en còpies de si mateixes...
Quina força les empeny a replicar-se? Aquesta evolució els va fer refinar les seves pròpies còpies fins a formar el primer sistema viu.
Així, l’evolució va començar abans que la vida?
Fins a ser tan complexa que va crear estructures com les nostres: ens va crear a nosaltres, únics éssers que som capaços de reconstruir i descriure amb precisió matemàtica el que li acabo d’explicar.
Vostè potser en seria capaç.
Jo des de l’astrofísica; però hi ha altres narratives des d’altres disciplines amb què s’ha de conjugar la ciència per ser capaç de descriure l’experiència humana. Sense la capacitat d’explicar històries que van adquirir els primers sapiens, la física no existiria. I és aquesta capacitat que ens fa humans la que ens permet oscil·lar amb la ment entre passat, present i futur.
I la història continua?
L’astrofísica diu que en 5.000 milions d’anys el Sol s’expandirà fins a absorbir el sistema solar amb la Terra; en 12.000 les galàxies s’allunyaran deixant-nos en un oceà de foscor a l’haver esgotat el combustible nuclear. I també que 30.000 milions d’anys després la majoria de galàxies s’hauran col·lapsat en un forat negre central.
Estarem jubilats. I la humanitat?
Molt abans del col·lapse haurà cessat tota possibilitat de consciència, perquè la calor generada pel pensar mateix fregiria qualsevol pensament en la seva pròpia despesa entròpica.
I hi haurà història sense nosaltres? Abans de seixanta-vuit mil milions d’anys aquest forat negre central s’haurà evaporat; i en cent mil milions d’anys, tots els forats negres també, deixant un cosmos més fred i fosc.
En fi.
I això és tot: des del principi fins al final. En tres minuts. El meravellós és que aquest tot estigui regit sempre per les mateixes lleis físiques. És la gran connectivitat que uneix tots aquests processos, inclosa la nostra existència.
Tot és el mateix conte?
Tot és la mateixa realitat, fins i tot explicada en capes diferents des d’angles diferents: partícules per als físics; molècules per als químics; neurones per als neurocientífics; paraules per als poetes...
I té alguna conclusió per a tothom?
Que encara que el que ens faci humans sigui aquesta capacitat d’oscil·lar entre passat, present i futur, el fet de ser aquí és una casualitat –i una sort– tan gegantina que cal simplement celebrar-la.
Com?
Això l’hi explicaria molt millor el Dalai-lama, però es resumeix en ser aquí: ser capaç de concentrar-te en l’aquí i ara. I celebrar-ho: meravellar-se davant aquesta casualitat quàntica immensa, al·lucinant, que és la de ser vius.
Vostè com ho celebra?
Intentant crear una cosa que em faci sentir més intensament aquesta casualitat, però no pel fet de crear-la sinó de sentir-la.
No el desanima pensar que existir no depèn de vostè?
Si fa bé l’exercici de meravellar-se aquí i ara, i d’aprofitar la capacitat de fer alguna cosa d’aquesta casualitat, li trobarà sentit al món, encara que sàpiga que som només partícules governades per lleis físiques.