L’última escena de Montserrat Carulla
La gran dama de l’escena va ser també un dels rostres més estimats de la petita pantalla
L’actriu Montserrat Carulla, una de les més estimades de l’escena i de la televisió catalanes, va morir ahir a Barcelona als 90 anys. La gran dama del teatre català, convertida en l’àvia de Catalunya gràcies a sèries com Secrets de
família, Laberint d’ombres o El cor de la ciutat i a obres teatrals com Iaia!, i mare de l’actriu Vicky Peña i del dramaturg Roger Peña Carulla, va morir acompanyada del seu marit.
Vicky Peña explica que aquests mesos de pandèmia en què no va poder sortir a fer el seu passeig diari per la rambla de Catalunya van anar desgastant la seva mare, i els últims dos mesos va patir una davallada pronunciada. “Feia temps que tenia problemes de cor, però així i tot encara abans-d’ahir va sortir a fer un tomb amb el seu caràcter i la seva energia habituals, tal com era”, explica.
I afegeix que “ha estat envoltada d’afecte i ben atesa, però estem atordits encara pel cop, perquè arribàvem a casa seva per acompanyar-la a unes proves mèdiques i ens hem trobat que ja no hi era”, va assenyalar l’actriu amb enorme tristesa. “Era una dona molt estimada i ens consta que ha tingut una vida preciosa, fantàstica, fent la seva professió d’una manera extraordinària i gaudint-ne molt. Ha tingut amics, la família sempre al costat, com a mare ens estimava i ens protegia molt. I la societat catalana l’ha estimada com l’àvia de Catalunya, com a dona de teatre, com a dona que ha lluitat per les seves idees. Dins de la tristesa, creiem que ha tingut una vida plena”, va remarcar Peña.
Nascuda a Barcelona el 19 de setembre del 1930, Montserrat Carulla va començar al teatre amateur i als cinquanta i seixanta arribaria al teatre Romea amb uns Pastorets i amb obres com Soparem a casa ,de Josep Maria de Sagarra. Després vindrien El fiscal Recasens o l’adaptació de Romeu i Julieta del mateix Sagarra. Seria l’inici d’una trajectòria que la portaria a Madrid un parell de temporades, per tornar a Barcelona i consolidar-se amb muntatges teatrals com La filla del
mar de Guimerà, el Pigmalió de Bernard Shaw –l’obra que més satisfacció li va reportar–, La viuda trapella de Goldoni o la Primera història d’Esther d’Espriu. Ja als noranta arribarien les exitoses posades en escena dirigides pel seu gendre Mario Gas, com El temps i els Conway, Guys & dolls, La reina de la bellesa de Leenane, on feia de mare de la seva filla Vicky, i A little night music. En la seva última etapa teatral va treballar repetidament amb Joan Ollé en muntatges com La plaça del Diamant, El quadern gris o El jardí dels cinc arbres, i es va voler retirar dels escenaris el 2014 amb l’obra del seu fill Roger Peña Iaia!, interpretada amb el seu net Aleix.
Va ser una llarga gira, perquè des dels noranta ja s’havia convertit en un dels rostres més estimats i coneguts del públic català gràcies a la televisió. Si als setanta havia actuat a
“La societat l’ha estimat com a dona de teatre i àvia de Catalunya”, diu Vicky Peña
“Soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista”, va dir en recollir el Gaudí
La saga dels Rius a Televisió Espanyola, a TV3 es va convertir en un rostre imprescindible de Secrets de
família a La Riera.
El 2013, quan va publicar les seves memòries El record és un pont al
passat, va rebre el reconeixement del món del cinema. Va començar actuant a la mítica Surcos de Nieves Conde el 1951 i passaria per Cambio de sexo de Vicente Aranda, El vicari d’Olot de Ventura Pons o L’orfenat de Bayona. L’Acadèmia del Cinema Català li va lliurar el Gaudí d’Honor, que va rebre assenyalant: “Soc Montserrat Carulla, actriu, catalana i independentista. El meu independentisme no va contra ningú. Admiro la llengua i la cultura del poble espanyol. La vull al costat, com a amiga, en llibertat”. De fet, figuraria com a número 81 a les llistes de Junts pel Sí i protagonitzaria una polèmica quan va dir que Franco va enviar trens d’emigrants als seixanta per diluir la identitat catalana.
El director artístic del TNC, Xavier Albertí, va afirmar ahir que va ser “una actriu insuperable i única, d’un rigor extraordinari, i una persona d’un gran compromís i saviesa que deia el vers com poques. Ens ha regalat una de les lliçons de vida més profundes de compromís ideològic amb la feina com a actriu entesa com a instrument de construcció i transformació de la societat”.