Prohibit entrar o sortir d’Escòcia
No queda clar si viatjar per casar-se o anar al futbol són excuses vàlides per travessar la frontera
El Govern escocès, per combatre la pandèmia, ha prohibit l’entrada o sortida del país sota multa de 60 euros a tot aquell que no tingui una bona excusa per fer-ho. Però no és tan greu com sembla si es llegeix la lletra petita. Les autoritats han admès que no hi haurà controls als aeroports i estacions de tren de Glasgow i Edimburg, ni demanaran a la policia que patrulli els 157 quilòmetres d’una frontera que va des de l’estuari de Solway, a l’extrem oriental, fins a les prades de Marshall, a l’occidental.
La impossibilitat pràctica d’aplicar la norma aprovada pel Parlament de Holyrood (de majoria nacionalista) és un alleujament per a tothom en general, però sobretot per als dotze mil habitants de Berwick, un poble limítrof a la boca del riu Tweed, el nucli central del qual es troba a Anglaterra mentre que els suburbis septentrionals formen part d’Escòcia (la línia divisòria està a tan sols cinc quilòmetres del carrer Major), que al llarg de la història ha canviat de mans ni més ni menys que en tretze ocasions. “Hi va haver moments, com quan els anglesos van declarar la guerra a França, aliada dels escocesos, que els nostres avantpassats s’ho havien de pensar per saber de quin costat havien d’estar”, explica un historiador de la localitat.
A l’edat mitjana li tallaven a un el cap per qualsevol cosa (de fet a Berwick va ser exposat un braç de William Wallace, el gran heroi nacional escocès, després de l’esquarterament del seu cadàver). Ara, per sort, la sang no arriba en general al riu, encara que algú desafiï l’Estat no posant-se la màscara, ignorant la distància social, rebent amics a sopar o els avis a casa... o viatjant sense raó des d’Escòcia a Anglaterra, Gal·les o Irlanda, o viceversa.
“És la llei –ha dit Nicola Sturgeon, la primera ministra– però per tal de conscienciar i dissuadir, no de castigar i posar multes”. A Anglaterra és el mateix. Als països britànics els governants han d’anar amb molt de compte amb les retallades de llibertats i l’exercici de l’autoritat, encara que sigui per raons sanitàries, no sigui que es girin en contra seu.
La prohibició de sortir i d’entrar, encara que sigui teòrica, ha plantejat el debat constitucional de si tancar la frontera és competència del Parlament de Holyrood (com afirma Sturgeon), o de Westminster (com sosté Londres). Fins i tot de si existeix realment en el sentit polític, més enllà de ser una referència administrativa per a l’aplicació d’unes normes (Boris Johnson diu que no, els escocesos que sí, que és una conseqüència clara de la concessió de poders autonòmics). Però qüestions existencials al marge, té impacte sobre la vida quotidiana de la gent. Els habitants de Berwick que viuen als suburbis del nord (que són Escòcia) no han de pagar per les receptes mèdiques, els peatges de les autopistes i ponts, o les matrícules universitàries (que ascendeixen a molts milers de lliures a l’any), i els de la resta de la ciutat (Anglaterra) els miren
No només són diferents les mesures sanitàries: els escocesos tenen de franc la universitat, les medecines i els peatges
amb enveja i ho consideren una justícia. Molts s’han mudat uns quants carrers per beneficiarse d’aquestes mesures aplicades per l’SNP des que ocupa el poder. L’equip local de futbol, el Rangers, juga a la Lliga escocesa perquè li resulta més fàcil a l’hora de viatjar i més barat. Des de fa dècades molts anglesos es casen a Gretna, poble limítrof, perquè a Escòcia l’edat per poder contreure matrimoni és de 16 anys en comptes de 18.
Si viatjar per casar-se o per seguir l’equip de futbol és “legal” no queda clar i hauria de ser objecte d’interpretació, perquè no figura en la llista oficial d’excuses acceptables elaborada pel Govern, entre les quals hi ha portar el gos al veterinari, donar sang i fer l’examen per al carnet de conduir. A part de les autopistes que uneixen les grans ciutats del nord anglès amb Glasgow i Edimburg, són innombrables les petites carreteres i fins i tot camins rurals no asfaltats que travessen la frontera invisible.
Les comunitats d’un costat i un altre estan tan interconnectades que hi ha, al nord de Carlisle, una zona anomenada les Debatable lands (terres disputades), que a l’edat mitjana no se sabia sota quina corona estaven, van desenvolupar el seu propi sistema legal per resoldre disputes, i durant tres segles, mentre Anglaterra i Escòcia es barallaven, van estar controlades per bandolers (els Border Reivers) i per clans com el dels Armstrong. Que no acceptaven que ningú els digués si podien viatjar o no, i menys encara que els posessin una multa.