Ensenyar a dividir
Parlant d’educació, comencem per les obvietats. El PP tindria dret a esquinçar-se les vestidures contra la llei Celaá i a propugnar-ne la desobediència (moda que els independentistes catalans han exportat a tot Espanya), si quan el ministre Wert del PP va aprovar la Lomce (2013) ho hagués fet amb afany pluralista, buscant el consens amb l’oposició, evitant que la llei fos percebuda per mig Espanya com una imposició. Al Congrés la llei Wert va tenir alguns vots més (182) que la llei Celaá (177). Aleshores el PP tenia una confortable majoria absoluta. Cap altre partit va apuntalar la llei ara corregida. Celaá fa el mateix que Wert per una altra via: la coalició de PSOE i Podem troba aliats i s’imposa.
La llei Celaá és una reversió dels punts polèmics de la llei Wert. El sociòleg Wert va fer que la religió tingués estatut d’assignatura avaluable amb efecte en la nota global; la professora d’institut Celaá no elimina la religió, però la converteix en irrellevant per a l’historial acadèmic. L’escola privada que concerta acords amb els governs autonòmics va obtenir amb la llei Wert una assegurança de vida. Tant és així que, en aquests darrers anys, han aparegut molts col·legis que ja no responen, com era tradicional, a l’impuls d’una institució religiosa o bé a un projecte educatiu laic (seguidors de Montessori o Piaget, posem per cas), sinó a fons d’inversió que troben en l’ensenyament una forma com
La impossibilitat d’un acord d’Estat en educació subratlla que Espanya no és una nació
una altra de fer negoci. No entro a valorar el fet: em limito a descriure aquesta derivada de la llei Wert. Doncs bé, la llei Celaá intenta corregir aquesta tendència donant clara preeminència a l’escola pública.
El tercer aspecte polèmic és el de les llengües. Tothom recorda que Wert va expressar sense embuts la voluntat d’espanyolitzar els nens catalans. Va recentralitzar els continguts educatius i va oficialitzar per mera retòrica un fet que el Tribunal Constitucional ja havia establert. El castellà ha de ser vehicular, però, com que la immersió és constitucional, la determinació de les assignatures vehiculars correspon al gestor educatiu. La recentralització de Wert podria persistir en Celaá: és l’administració la que decideix sobre llengües i continguts (però no precisa si es refereix al ministeri o la conselleria). La retòrica de Wert va quedar molt tocada per una sentència del TC de 2018. Ara la llei Celaá no nega que el castellà sigui vehicular, però hi juga per afalagar ERC, que, paradoxalment, a través del conseller Bargalló semblava que volia replantejar el plet lingüístic per elevació.
Abans, els ingenus defensàvem que una llei essencial com la d’educació havia de respondre a un acord d’Estat. Ara els ingenus som fatalistes. Sabem que aquesta mena d’acords no es produiran mai. Espanya demostra constantment que no és una nació, ja que els partits o corrents sempre predominen sobre el tot. No hi haurà mai acords d’Estat en temes essencials. L’Estat només és el botí (o, en el millor dels casos, l’instrument) de la política.