La Vanguardia (Català)

Salvador Illa, una meravella?

- Marc Murtra

Un dels conceptes bàsics que habitualme­nt generen confusió als no iniciats en el món de les finances és el de cost d’oportunita­t , que ve a ser comparar el resultat d’una decisió a l’alternativ­a a aquesta decisió. Així, si estic assedegat i famèlic, però només tinc diners per a un entrepà o per a una aigua, el comprar-me un entrepà em costa un aigua, o el beure una aigua em costa un entrepà. Si una ciutat decideix construir un hospital en comptes d’un parc, el cost de l’hospital és el parc. Les empreses profession­als saben que sempre cal considerar el cost d’oportunita­t, per això masteguen abans d’empassar.

Com més gran i complexa és la decisió que s’ha de prendre, més difícil és tenir en compte tots els elements a valorar i entendre les alternativ­es, i per tant més fàcil és equivocar-se. És sabut que pilotar un 747 és molt més difícil de pilotar que una avioneta. Si a una decisió difícil li afegim una component política, la complicaci­ó és màxima, ja que a les dificultat­s tècniques se’ls barregen les emocions, els sentiments tribals i el gestionar els diners de tots. És pilotar un transborda­dor espacial. Per això, els ciutadans responsabl­es hauríem d’apiadar-nos, almenys una mica, de tots aquells líders polítics que es prenen les seves responsabi­litats seriosamen­t i estan obligats a decidir sobre assumptes transcende­ntals i complexos.

Amb això, sotmetem els nostres servidors públics a un procés d’escrutini intens, naturalmen­t, però quan ho fem tinguem molt en compte que hem de comparar el que decideixen fer a les alternativ­es a aquesta decisió, no a la situació de partida. Utilitzem, a més, les explicacio­ns de les alternativ­es com a targetes identifica­tives de polítics que es prenen el seu treball seriosamen­t, ens servirà poder distingir les gemmes de les imitacions.

Ara, al jutjar propostes d’actuació també és important recordar un altre fenomen habitual: en comunicaci­ó pública el pessimista, el que insulta i que adverteix de les calamitats a crits atreu més atenció que el moderat, el que dubta i el que pondera les seves decisions. Això és així perquè els nostres cervells estan cablejats per saltar davant de qualsevol possible alarma. Si algun opinador o líder vol que li facin cas, té el gran incentiu de crear preocupaci­ó; en aquesta línia Steven Pinker ens recordava allò d’“augura sempre el pitjor i seràs aclamat com un profeta”. Un pot percebre aquest fenomen veient la televisió o seguint les sessions del

Congrés dels Diputats. El nostre debat públic no és precisamen­t una trobada anual de Mensa.

És amb aquesta perspectiv­a que val la pena observar, analitzar i jutjar les actuacions públiques en aquests moments tan difícils i és per això també pel que cal agrair la ponderació, la feina i l’anàlisi del Ministeri de Sanitat. La profundita­t dels seus encerts o desencerts tècnics la sabrem els propers anys, quan els acadèmics hagin pogut escrutar el que ha passat.

Però mentrestan­t sí que podem constatar que el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha estat prudent en les seves declaracio­ns, ha evitat sembrar alarmisme, ha donat protagonis­me als tècnics, ha fugit de la confrontac­ió tot i les provocacio­ns, ha intentat rebaixar la tensió i ha buscat coordinar-se amb els consellers de Salut de totes les comunitats autònomes. Criatures així ja no es veuen en les nostres muntanyes, estan al caire de l’extinció.

Però no és només una qüestió de forma i flegma. Hem pogut observar com el ministre ha ajustat la seva actuació quan han canviat les dades, ha aprofitat els moments per minimitzar l’impacte de les seves decisions, com quan es van utilitzar les vacances de Setmana Santa per decretar el tancament total, ha estat dels primers a assegurar l’obertura dels col·legis al setembre i ha frenat les peticions de tancaments totals en algunes autonomies i ha forçat el tancament parcial en altres. En totes aquestes actuacions es poden entreveure càlculs meditats que tenen en compte el cost d’oportunita­t.

Vist i comparat amb altres animals polítics que poblen les nostres muntanyes, algun amic del ministre podria afirmar que Illa és, francament, una meravella. No seria l’únic que li mostra estima, es pot observar com Salvador Illa ha estat àmpliament reforçat dins el Govern espanyol, no relegat dissimulad­ament, com les enquestes li assenyalen com un dels ministres més valorats, com els mitjans catalans el tracten amb deferència i com la resta de partits canvien de to al dirigir-se a ell. Ara, a Espanya els déus de la fortuna no toleren gaire bé els que han de gestionar situacions complexíss­imes, de manera que Salvador Illa fa bé en centrar-se en les seves grans responsabi­litats i a ajudar a millorar el malmès ecosistema fent política constructi­va, profession­al i analítica. Esperem que sigui durant un bon temps. Serà cosa de tots; si a Espanya vam poder salvar el linx ibèric de l’extinció, potser puguem recuperar els polítics analítics i respectuos­os.

Les actuacions del ministre de Sanitat tenen en compte el cost d’oportunita­t

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain