La reina, lady Di i Thatcher
La quarta temporada de la sèrie The crown és la continuació de les intrigues dramatitzades al voltant de la reina Elisabet II, del seu entorn, de la política britànica i de l’evolució de la història contemporània des que el 1952 va succeir al seu pare, Jordi VI, estant de vacances amb el duc d’Edimburg en una reserva exòtica i fantàstica a l’oest de Kènia. En una setmana he vist els deu capítols de la quarta sèrie en la qual apareixen dos nous personatges amb caràcter i ambicions contraposades al voltant de la reina.
Lady Diana Spencer i Margaret Thatcher són les dues dones que constitueixen els nous maldecaps per a una altra dona, la reina, que ha rebut a Buckingham Palace tots els presidents nord-americans, des de Harry Truman fins a Donald Trump, i ha lluitat amb tots els primers i primeres ministres des de Winston Churchill fins a Boris Johnson.
Anglaterra va lliscant lentament i suaument cap al declivi que han experimentat els imperis. I ho fa amb estil i aixecant acta dels plàcids moments d’una decadència escenificada per un poble que s’ha configurat per les tragèdies i els drames de William Shakespeare, possiblement el més gran dels anglesos.
És una coincidència no buscada que el regnat d’Elisabet II comencés el mateix any que en un teatre del West End londinenc s’estrenés La ratera, l’obra d’Agatha Christie més emblemàtica, que ha vingut representant-se ininterrompudament fins avui al St. Martin’s Theatre. Han passat tres generacions d’actors perquè els intèrprets d’una obra que ha estat diàriament durant 68 anys en cartellera han anat morint-se i han estat reemplaçats per noves fornades d’actors.
Què tenen en comú la reina i Agatha Christie? Que han durat i continuen atraient l’interès i la curiositat dels anglesos i del món sencer. L’altra similitud és que per escenificar La ratera i el llarg regnat d’Elisabet II fan falta diverses generacions d’actors.
El guió de The crown, escrit per Peter Morgan, és la recreació d’un drama basat en fets històrics però no necessàriament del tot fidels a la realitat. En aquesta quarta sèrie, transcorreguda en els anys vuitanta, que molts recordem per haver-los viscut de prop com corresponsals, han sorgit dubtes sobre si els fets magníficament escenificats van ocórrer tal com el guionista els dibuixa. És igual. La sèrie és de tal qualitat estètica, tan ben interpretada, amb mansions i palaus que adornen el camp anglès, que pot substituir la realitat com la gran literatura és de vegades tan versemblant com la mateixa història. Després de veure els quaranta episodis de les quatre sèries m’ha vingut el record diverses vegades d’Orgull i prejudici, de Jane Austen. Penso en Guerra i pau, de Tolstoi, o en els Episodios nacionales, de Pérez Galdós, gran literatura que suplanta a la història o, almenys, construeix relats absolutament creïbles.
Lady Di va passar de ser una adolescent anònima a convertir-se en la dona anglesa més emblemàtica de la seva generació. Emma Corrin fa un paper insuperable d’una sobrevinguda a les rígides normes i costums de la família reial en la qual el sentit del deure d’Elisabet II no permet que ningú surti del paper en la comèdia que ha de representar. Curiosament, gairebé tots, començant pel duc d’Edimburg, van eludir els cànons invisibles que la mateixa reina pretenia implantar perquè la corona no fos llançada a la paperera de la història.
La ruptura i el divorci amb el príncep Carles es va precipitar quan la mateixa Diana va oferir una entrevista a la BBC en què reconeixia que el seu matrimoni havia fracassat des del principi ja que el seu marit estava activament enamorat de Camilla Parker Bowles. Va dir: “Érem tres en el matrimoni i tot era una mica tumultuós”. Va ser el principi del final. El divorci va arribar de seguida i la mort en accident sota un pont de París és de tots coneguda. No queda bé el príncep Carles que va utilitzar a Diana com un gerro que se li va trencar a les mans però arrabassant-li la fama i l’afecte dels anglesos per la Princesa del poble. El masclisme real també existeix. La reina es va veure forçada pel Govern Blair a baixar d’Escòcia per assistir als funerals d’Estat a l’abadia de Westminster.
Una altra dona apareix en l’horitzó amb una ideologia ultraliberal i un compromís per canviar la societat britànica. Margaret Thatcher, filla d’un botiguer, és també una sobrevinguda en l’univers de la reina. Però és primera ministra. Un dels episodis més tensos és la conversa dialèctica en la qual la reina Elisabet II vol salvar l’Estat de benestar que Thatcher s’ha proposat de destruir.
Com se sap, és Thatcher la que guanya l’envit però l’última paraula la té la reina quan la rep al perdre el poder per la rebel·lió del seu govern i del seu partit després d’onze anys en el càrrec. La primera ministra s’acomiada amb l’espina clavada de la traïció dels seus. La reina li penja la medalla de l’Ordre del Mèrit i li diu amablement que “el poder sense autoritat no és res”. Que passi el següent. I així, des de Churchill.
Els moments més patèticament realistes de tota la sèrie es veure com la institució perdura però els que tenen el poder que els hi donen les urnes se’n van perquè els votants els fan fora en unes eleccions o en perdre la confiança de la Cambra.
‘The crown’ posa al descobert les grandeses i misèries de la família més important d’Anglaterra