Doncs ara no em vacuno!
Oe, oe, oe. Campions, campions. Som els millors. Ara que s’entreveuen les vacunes contra la Covid-19, ens puja la trempera i ja tenim qui crida al món, a l’OMS i a les farmacèutiques pèrfides: que es posi la vacuna el seu pare.
El que ens faltava ha arribat. El cunyadisme científic!
Ja tenim els primers símptomes: com discutir d’un assumpte científic sense tenir ni puta idea de ciència. Hi ha potser res més espanyol, nostrat o quinielístic?
Semblem especialistes a convertir bones notícies en batusses socials i, de passada, actualitzar aquell conte de la família andalusa que planta una olivera i al cap de cinc minuts es tira els plats al cap per si els seus fruits serviran per elaborar oli o vendre olives al mercat.
Gràcies a les tertúlies mediàtiques, el món està a l’abast de tots els espanyols. Amb alegria, coneixements i gràcia torera, desenes d’opinants pontifiquen sobre les vacunes, convençuts que així presten un servei públic i democratitzen el debat
Ara que s’entreveu la vacuna, ens puja la trempera i ho convertim en problema
de manera que fins i tot el repartidor del butà es veu impel·lit a donar la seva opinió sobre Pfizer, la vida oculta dels bacteris o les intencions de Pedro Sánchez o el Papitu.
A mi Ramón y Cajal, que els envesteixo! Que inventin ells que jo no em vacuno! Més val honra sense vacuna que vacuna sense honra!
A tan pur esperit de la formació nacional, cal afegir aquest saber econòmic podemita, que impregna una part de la societat.
Les farmacèutiques es forraran! No et fot! Tant de bo es forrin. I que s’emportin molts euros a casa.
Quants segles necessitaria una administració pública en aquest país (Catalunya inclosa) abans d’acordar el plec de condicions saludables, socials i sostenibles per passar a la fase dos en l’elaboració d’una vacuna contra la Covid-19?
Gràcies a la pasta en joc i a què els clients no són els negrets de l’Àfrica tropical, les farmacèutiques estan ultimant en un temps rècord la producció de vacunes per rescatar del pànic la nostra societat, infantilment incapaç de conviure amb un virus cabró i capritxós.
A mi, que ho facin per diners, filantropia o per impressionar una amant luxemburguesa me la bufa. Jo el que vull és tornar a la barra d’un bar de nit, anar al futbol els diumenges i al sexe amb o sense amor. Recuperar el meu individualisme i les meves misèries. Viure, viure i viure.
Que sopi a les set sa tia!