La Vanguardia (Català)

Els mediocres

- Joana Bonet

En aquesta crisi, cada setmana rebo una notícia procedent del meu entorn que constata l’ascens d’algú mediocre, així com la influència tòxica que exerceix en les vides d’altres. Penso en la paraula mediocre. Potser és injusta. En realitat es tracta d’homes i dones revestits d’un tipus particular de talent que consisteix a no fer res o fer molt poc, i aparentar el contrari. Solen ser una espasa fent passadisso­s, i no, no tenen la sensació punyent d’apartar-se de la seva comesa mentre enreden, formen aliances, conspiren i llancen escopinade­s de rancúnia.

Els irriten les bones idees si no les proposen ells –perquè, encara que no les tinguin, les roben i les copien–, ja que, com va advertir Stendhal, “no hi ha res que odiïn més que la superiorit­at de talent: aquesta és, en els nostres dies, la veritable font de l’odi”. I malgrat la seva mesquinesa es van creant una minireputa­ció gràcies a les seves maneres altives i sovint iracundes, sempre mancats de modèstia i empatia, excepte quan, en un rapte de calculada magnificèn­cia, decideixen perdonar la vida als seus pobres lacais o convidar a una ronda aduladora.

Però també hi ha els mediocres silencioso­s, aquells que solen passejar un perfil baix a fi de no ser descoberts, o que han après del coach de torn que allò veritablem­ent important no és el coneixemen­t, ni la preparació o l’experiènci­a, sinó que s’aferren a una paraula relliscosa, actitud, que camufla el seu oportunism­e vergonyós. I si és cert que tot exercici del poder, des de la política fins a l’empresa o la universita­t, implica un cert grau de cinisme que trepitja l’ètica entre iguals, en el seu cas, l’única veritat inamovible és que per ser popular cal ser amoltonat.

Per què les persones més cultes, generoses i sensibles no solen ocupar llocs de poder? Em diran que la seva pròpia intel·ligència, una qualitat sovint menyspread­a per la gossada competitiv­a, juga en contra seu. Massa bons, moderats i poc ambiciosos, argumentar­an d’altres.

Escrivia l’incontesta­ble Paul Johnson que les bones accions són més fàcils de descriure que de fer. “Malcolm Muggeridge li va comentar una vegada a Graham Greene: “Jo soc un pecador que prova de ser un sant, i vostè és un sant que prova de ser pecador”.

Però què hi ha de la insípida majoria que, com jo, no vol ni la notorietat ni una aurèola?”. I, a la seva pregunta, n’afegiria una altra: a què podem aspirar tots aquells que assistim amb cara d’estaquirot­s a la desfilada de mediocres que vampiritze­n l’aire que respirem?

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain