Indult i sedició
En una entrevista a la revista El Temps, Jordi Cuixart respon de manera explícita quan li pregunten per l’indult als presos polítics catalans. “L’única condició per iniciar la negociació amb l’Estat és l’amnistia”, contesta, i afegeix que l’independentisme podria “desorientarse constantment amb els cants de sirena de l’Estat”.
Uns cants de sirena que, a banda del possible indult, inclouen una polèmica reforma del delicte de sedició. D’aquesta manera, des de la mirada dels crítics, l’Estat no estaria plantejant solucions per abordar el conflicte català, sinó mesures de gràcia, pròpies de la mentalitat del vencedor respecte al vençut. És a dir, seria una manera de normalitzar l’enorme anormalitat de la repressió massiva contra prop de tres mil persones, que quedarien fora de la gràcia i, així, la causa general contra Catalunya quedaria també naturalitzada. El magistrat emèrit del Penal del Suprem José Antonio Martín Pallín (molt recomanable el seu llibre El gobierno de las togas) és del mateix parer dels crítics, i no només perquè considera que el judici que varen patir els líders independentistes va ser “clamorosament parcial”, sinó per la perversitat de les dues mesures plantejades: la sedició no es pot reformar, sinó que
L’indult serveix per als nou presos, però deixa fora 2.800 represaliats més
ha de desaparèixer; i l’indult és un pal·liatiu vergonyós en una causa general contra Catalunya que afecta milers de persones.
D’entrada, respecte a l’indult, és evident que es tracta d’una mesura inqüestionable en termes personals, atès que ningú no pot enlletgir la decisió d’un pres a poder sortir de la presó, i menys quan parlem de persones innocents que aviat passaran el quart Nadal a la presó. Però des d’una perspectiva general, cal recordar que l’indult només afectarà nou líders del procés, però deixa fora prop de 3.000 persones: ni afecta Puigdemont, Ponsatí, Rovira i la resta de l’exili, ni tampoc Mas, Rigau, Ortega i la resta del 9-N, ni tampoc els Gallardo, Tamara, Pesarrodona i la resta dels 2.800 represaliats de diferent grau. És a dir, amb l’indult l’Estat envia dos missatges que, a banda d’insultants, haurien de ser inacceptables: la repressió es dona per bona; i amb nou indults s’acaba tot. Si afegim el tema de la sedició, el missatge encara queda més segellat, perquè lluny d’abolir per sempre un delicte que no existeix a cap país europeu homologable, queda blanquejat, és a dir, avalat per un govern progressista. I ja està? Tot el patiment, la repressió, la injustícia, tot validat? En fi, com diu la mítica cançó, “no és això, companys, no és això / pel que varen morir tantes flors”.