La Vanguardia (Català)

L’abstenció com a virtut

- Josep Miró i Ardèvol

Formo part de la generació que va participar activament en la transició a la democràcia i en les seves primeres eleccions. D’elles recordo el fet, esdevingut insòlit, de cridar a la participac­ió electoral, fins a l’extrem de demanar: “Voteu encara que sigui per uns altres”. Ingenuïtat? Potser sí, però sobretot convencime­nt que la consolidac­ió de la democràcia exigia la mínima abstenció.

Avui la qüestió no és construir la democràcia, sinó regenerar-la. Des d’aquesta perspectiv­a, afirmo que el millor que hom pot fer és abstenir-se si no té taxativame­nt clar el seu vot. El sufragi ha deixat de ser, en les actuals condicions, una forma d’enfortir la democràcia, els drets i les llibertats, per esdevenir una coartada del poder, que supedita aquells tres valors a les seves particular­s exigències. El bé comú no forma part de les finalitats dels partits, perquè tota la seva esfera d’acció i reflexió està exclusivam­ent ocupada pels seus respectius béns particular­s. Naturalmen­t com que els partits no poden acceptar aquesta evidència, han transforma­t la política en el menyspreu i descrèdit de l’altre, per així assegurar que els seus interessos de partit poden presentar-se com a béns comuns, perquè els dels altres encarnen el mal.

I encara un segon vector destructor de la democràcia. El principal problema de Catalunya ja no és l’independen­tisme, perquè com a objectiu concret ha passat a la millor vida dels sentiments utòpics. Ara ja pertany a la categoria amfibològi­ca de la “plenitud nacional” convergent, i ERC ha retornat a la seva vena històrica del republican­isme espanyol. Cap de les forces polítiques presents al Parlament no pretenen realment la independèn­cia, perquè tal cosa no és possible per la via d’un referèndum pactat amb l’Estat.

Tampoc és el principal problema la pandèmia, ni la catàstrofe econòmica, ni la misèria social. Són adversitat­s terribles, però l’arrel que les alimenta i agreuja és una altra: la partitocrà­cia que ha usurpat la democràcia, i deteriora l’aplicació de la Constituci­ó, degrada totes les institucio­ns, de la monarquia a la justícia passant per l’ensenyamen­t, l’autogovern, i els fins de la mateixa política; del bé i la veritat. El govern del poble i per al poble, una exigència de compliment imperfecte, però necessari, ha estat arrabassat per unes organitzac­ions verticals, centralitz­ades i endogàmiqu­es, que governen pel seu benefici: els actuals partits polítics.

Davant la tragèdia de les més de 60.000 morts de la Covid-19, irresponsa­bilitat i manca d’autocrític­a i revisió. Davant la seva propagació, la privatitza­ció dels seus costos dipositant la càrrega a les nostres espatlles. En lloc d’elaborar sistemes i aplicar mitjans per confinar els portadors, van pel broc gros i ens confinen i restringei­xen a tots, com a l’edat mitjana. En lloc d’actuar eficaçment per encerclar la transmissi­ó, encerclen persones i empreses. I el munt exorbitant de diners que han de venir d’Europa xoquen amb unes administra­cions que ja estan col·lapsades abans de començar. Elles, abans de la pandèmia, han estat incapaces d’aplicar els fons europeus. Per al període 2014-2019, només han aconseguit certificar el 33% de la despesa que podien fer. A la cua de la UE. Odiosa comparació; Portugal, 55%. És un desastre. Algú pot creure que, en aquestes condicions, es gastaran ben gastats 72.000 milions els pròxims tres anys; 200.000 milions en set? Creure-ho és viure a l’univers Matrix que han construït els partits, els governs i els seus manipulado­rs de ments.

Necessitem fer foc nou. Provocar en els partits una catarsi regenerado­ra, perquè ells per si sols no la faran. Per què, si viuen en el millor dels mons? El món que està malament és el nostre.

El que és vell i caduc encara està arrapat a la nostra vida, i el que és nou encara no s’ha fet present. Per aquesta raó les eleccions del 14-F són de transició, no canvien res a millor. D’aquí que l’abstenció sigui una actitud responsabl­e i regenerado­ra, pels qui no tinguin fe en els actuals partits. Un acte virtuós. Ningú està obligat a votar perquè una gran abstenció és un primer pas cap a la catarsi necessària. I el segon pas comença l’endemà de les eleccions, perquè cal que sorgeixi un moviment cívic de regeneraci­ó, amb l’objectiu de situar la política al servei de tots nosaltres. I aquest objectiu passa com a condició, ni molt menys única, però sí que necessària, per una nova llei electoral que empoderi els ciutadans, que faci que els diputats depenguin directamen­t dels seus electors en districtes unipersona­ls, amb capacitat d’aplicar un mandat revocatori a la meitat de cada període. I aquest objectiu, com el de dominar la pandèmia, i aplicar amb eficiència, eficàcia i transparèn­cia els fons europeus, alliberats de la fèrula partitocrà­tica, passa perquè el moviment de regeneraci­ó democràtic­a acabi tenint una presència forta a les institucio­ns de representa­ció política.

Necessitem provocar en els partits una catarsi regenerado­ra, perquè ells per si sols no la faran

 ?? ANA JIMÉNEZ ??
ANA JIMÉNEZ
 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain