Darwin, l’inventor de la cadira d’oficina
Si no fos per Darwin, avui viuríem d’una altra manera i, segons sembla, també ens asseuríem a la cadira d’una altra forma.
Un 24 de novembre com ahir, però del 1859, es publicava L’origen de les espècies, fonament de la teoria de la biologia evolutiva. Els primers 1.250 exemplars es van esgotar aquell mateix dia.
Els seus contemporanis van aprendre amb allò que, en el regne natural, no sempre guanya el més fort i tampoc el més intel·ligent (resisteix el que millor s’adapta) i que garbellant enrere, tots tenim un únic avantpassat compartit, cosa que, per cert, oblidem a dies alterns.
El que no ha transcendit amb tanta popularitat és que, a més d’aquest llegat, Charles Darwin ens va regalar un dels enginys més aprofitats de la història: la primera cadira d’oficina.
Al laboratori de la seva casa de Kent, a Anglaterra, i fart d’anar amunt i avall aixecant-se de la seva magna butaca per realitzar experiments i moure provetes (de vegades calia ser ràpid, tot just segons), Darwin es va adonar que havia de buscar un mètode que facilités a la seva esquena i les seves natges treballar en pau.
Precursor del teletreball, va agafar les potes de la seva butaca de fusta i les va substituir per unes de metàl·liques d’un llit. Li va afegir unes rodes. Va començar a desplaçar-se, divertit, d’un costat l’altre de l’estança. I així ens va fer el favor: avui un pot trobar al mercat cadires giratòries Darwin per seixanta-nou euros.
Anys després Sigmund Freud dissenyaria un altre moble per resistir més bé les interminables històries dels seus pacients. L’original d’aquella cadira, amb forma de pregadeu abans de la darrera abraçada letal, es conserva al Freud Museum, a Viena.
Pel que fa al primer divan, un llit victorià, sembla ser que l’hi va regalar al pare de la psicoanàlisi una pacient agraïda: Madame Benvenisti.
Aquests dies, amb els tancaments per Covid, no només han augmentat exponencialment les víctimes, també les vendes de cadires d’oficina. Els nostres cervells s’han esquerdat, l’esquena també, i qui més qui
Precursor del teletreball, li va posar rodes a la seva butaca per desplaçar-se pel laboratori
menys ha enginyat artefactes per posar a l’altura deguda l’ordinador, abaixar d’intensitat la llum o evitar el cablatge infernal que converteix la taula de treball en el circuit de Le Mans.
Ja no són Vietnams, les nostres taules, ni en la forma ni en el fons; són trinxeres electromagnètiques en un camp minat de paraules.
Uns mesos més i podrem ajeure’ns al divan del psicoanalista més proper per explicar-li que, un dia, vam ser feliços escrivint a mà, si és que no ho hem fet abans.