Piscina de taurons
A l’hora de mirar Industry d’HBO s’ha de tenir en compte un petit detall: a la sèrie sona tota l’estona un so de vibració que et converteix a l’instant en un paranoic guipant tota l’estona el mòbil per si has rebut cap missatge. Distreu i tot. És un recurs sonor que la sèrie utilitza per situar l’espectador en un caòtic, fred, adrenalínic i ferotge banc d’inversions de Londres i els joves venedors que intenten col·locar operacions. Potser sonarà de bojos però és un encreuament asimètric entre Anatomía de Grey, Suits i Succession. De la sèrie mèdica n’extreu el punt de partida: com passava amb els residents de l’hospital Seattle Grace, aquí comencem amb joves talents que s’han de fer valer en un banc com Pierpoint, on acaben d’entrar. Està ple de taurons i els avisen des d’un principi: d’aquí uns mesos acomiadaran la meitat de les noves incorporacions. El que hereta de Suits és un personatge com la Harper Stern (Myha’la Herrold), que ha mentit al currículum per poder entrar al món de les finances i que té millor olfacte que la resta. I finalment de l’actual joia de la corona d’HBO en treu la mala llet que exhibeixen els guions: els caps tenen tendència a humiliar els treballadors, no importa la qualitat humana a l’hora d’executar ordres i presentar idees, i els intercanvis agressius i ofensius són el pa de cada dia.
Creada per Mickey Down i Konrad Kay, sorprèn trobar-hi Lena Dunham (Girls) vinculada al projecte com a productora i directora. I s’entén que es reservés el rol darrere de la càmera al pilot en veure com trasllada el guió a la petita pantalla. La música de Nathan Micay (electrònica i que construeix l’univers) i la fredor del Londres financer impedirien veure-hi la mà de Dunham si no fos per la mirada que té aquesta ficció del sexe: plaent, incòmode de veure, distanciat de qualsevol mena d’afecte, de vegades avorrit. Com passava amb Girls, la sèrie opta per mostrar plans que d’altres evitarien.
Sembla que Industry de moment passa desapercebuda per l’absència de cares conegudes. Sí que en té el projecte més sonat d’HBO d’aquesta tardor, el nyap anomenat The undoing, amb Nicole Kidman i Hugh Grant, més ridícul cada setmana que passa. Però la sèrie ambientada a Londres té ritme, té uns personatges amb potencial (entre la possibilitat d’humanitat i l’egoisme extrem que els demana la feina) i planteja un escenari actual: la impossibilitat de les noves generacions de penetrar en el sistema i com l’economia sovint està en mans de perfils psicòpates. I què diu això del sistema?