Actriu i ciutadana
Ahir ens va deixar una actriu de cromatismes brillants i extensos i d’una fertilitat interpretativa sorprenent. A mitja tarda vaig sentir la seva veu en un programa de ràdio en què havia estat entrevistada no feia gaire, i deia que no retreia res ni al teatre ni a la vida. Que s’havia dedicat a un ofici que estimava profundament i que tot el que n’havia rebut havia estat joia i satisfaccions. No esperava més. I que les seves expectatives inicials, quan era una jove actriu que provenia d’una família modesta i treballadora, s’havien complert amb escreix. Unes paraules boniques que em van commoure i que expliquen a la perfecció la manera de ser de la gran actriu que acaba de fer mutis als 90 anys.
Perquè Montserrat Carulla ha estat una actriu enorme. D’una gran versatilitat. D’una sensibilitat exquisida i d’unes taules, segons l’argot teatral, dominadores i dominants de l’art de la interpretació.
És veritat que la seva vitalitat i la seva força anaven unides a un compromís personal inalienable. Tant en els aspectes polítics com en els familiars i els personals. A ningú no se li escapa la seva forta convicció independentista, però la seva posició no era un atac a ningú; el seu sentit de la independència era la recerca d’un espai propi, d’un espai airejat, lliure i alliberador, solidari amb la gent i les terres veïnes. La seva posició l’assumia amb serenitat, honestedat, un sentit profundament humanístic i sense cap indici d’odi ni de rancúnia.
Tornant al teatre, Carulla ha estat una actriu d’alt voltatge. Jo diria que una dona, una persona d’alt voltatge. I algú emblemàtic al nostre país. Una persona estimadíssima i respectada. Els últims anys va entrar al cor de la gent a través dels seus personatges a les sèries de TV3, i s’hi va quedar, incrustada en la tendresa, l’estimació i l’admiració dels seus conciutadans. S’ho mereixia.
La seva versatilitat feia que se’n sortís la mar de bé en tots els mitjans: ràdio, televisió, cinema... Però va ser potser en teatre on el seu recorregut va ser més profund i contundent. I si el cinema no la va aprofitar més, cal apuntar-ho més en el deure del cinema que en cap altra circumstància. Es pot concloure que des dels temps de rapsode infantil fins al seu comiat amb Iaia!, Carulla va afermar una carrera apassionada, fecunda i plena de mestria.
És difícil per mi separar la visió artística de la personal a causa de les vinculacions tan estretes que ens han unit al llarg de molts anys. Si en la meva adolescència ja vaig començar a admirar-la com a actriu, després he tingut el privilegi de compartir-hi escenaris i dirigir-la en quatre ocasions, en què vaig poder comprovar de primera mà el seu art interpretatiu. I no era una actriu fàcil. Obligava el director a anar a totes. Però era un gust aprofundir i trobar les interioritats amb aquest tros d’actriu intel·ligent, poderosa i aparentment indomable, però fortament disciplinada i rigorosa quan ho tenia clar.
Aguda, crítica, tossuda i obsessiva de vegades, destil·lava generositat a l’escenari. I què puc dir, estimada Montserrat, de tu en la vida? Una dona excel·lent, plena de proximitat, per a qui el seu entorn familiar era fonamental. El seu marit, Manuel Maynés, i tota la seva gran família, formada per filles, fill, gendres, nores, nebots, nets i besnets...
Dona d’enorme bellesa, i ulls blaus penetrants i suaus alhora, va ser sempre una curiosa impenitent. Això la va portar a començar la carrera d’Història de l’Art quan ja havia depassat els 40. I es va llicenciar. Recordo vívidament els temps en què la vaig conèixer, poc abans de separar-se del seu primer marit i pare dels seus fills, Felipe Peña. I quan vam compartir tasques sindicals els últims temps del franquisme. Gran dona, la jefa, com em deia ahir Joan Ollé, que la va dirigir.
Avui el meu telèfon treia fum. Les condolences eren infinites. I sé que avui molta gent en aquestes terres s’acomiada d’algú molt proper i estimat: la Carulla.