Personatges amb història
Borja de Riquer dirigeix una obra coral, amb 120 biografies escrites per un centenar d’especialistes, que continua l’exitosa ‘Història mundial de Catalunya’
Després de l’èxit del llibre Història mundial de Catalunya, amb 30.000 exemplars venuts, arriba ara el seu complement, Vides catalanes que han fet història, amb el mateix segell d’Edicions 62 i direcció de Borja de Riquer. Un volum de mil pàgines que en un to divulgatiu ofereix 120 biografies redactades per més d’un centenar d’especialistes.
Borja de Riquer explica que estem en “el temps de les biografies”, de recuperació del subjecte com una via d’accés al coneixement, i que a Catalunya, malgrat que aquesta tendència arriba amb retard en comparació amb França o els països anglosaxons, ha adquirit un atractiu especial per “una conjuntura política molt sensible al passat en funció dels problemes del present”. La “nova biografia”, diu, no suposa una aproximació idealitzada a les grans figures històriques, sinó més aviat una interpretació que pretén allunyar-se de la rigidesa i els plantejaments, de vegades excessivament deterministes, de la historiografia més acadèmica.
La selecció dels 120 personatges en deixa fora alguns que ja tenien un apartat específic a l’anterior llibre (cas de Gaudí, Llull o Tarradellas) i procura incloure tots els àmbits de la política, la cultura i la ciència. Per això dona entrada a músics com Ferran Sor, Isaac Albéniz o Robert Gerhard; a científics i metges com Abraham bar Hiyya, Francesc Salvà, Dolors Aleu o Ramon Margalef, i fins i tot a dos futbolistes, Samitier i Kubala. Hi ha quatre entrades per a sagues familiars: els Güell, Rubió, Vayreda i Pi Sunyer. I s’hi ha cuidat la presència femenina (25 noms), malgrat que hi ha períodes, sobretot els més remots, amb molt poca informació.
De l’edat antiga, que ha coordinat l’arqueòloga Isabel Rodà, s’hi inclouen només cinc figures: Indíbil i Mandoni, reis ibèrics; Luci Licini Sura, que va ser
Carta de Gaziel a Rubió, del 1957: “No em queda més que el refugi del separatisme platònic o mental”
cònsol amb l’emperador Trajà, i a qui va acompanyar com a esclau alliberat, Luci Licini II; els senadors Minicis Natals, pare i fill (aquest segon va ser el primer olímpic, ja que va guanyar una cursa de carros a l’olimpíada 227); santa Eulàlia, l’únic personatge que té més de llegenda que de realitat; sant Pacià, el primer bisbe de Barcelona, aristòcrata i escriptor, i Gal·la Placídia, reina dels visigots.
L’edat mitjana, sota la supervisió de Josep M. Salrach, inclou noms tan coneguts com l’abat Oliba, Arnau de Vilanova, Bernat Desclot, Jaume I, Pere III el Cerimoniós, Ausiàs Marc o Joanot Martorell, i d’altres que ens ofereixen una altra dimensió d’aquella època. És el cas de Duoda, una comtessa que al segle IX va escriure un manual per a l’educació del seu fill Guillem. Poc conegudes són també les biografies d’Almodis de la Marca, dona de Ramon Berenguer I, que va tenir un paper actiu en la cort i que va actuar com a diplomàtica en l’expansió catalana cap a Occitània i Al-Andalus, i la del matemàtic, astrònom i filòsof Abraham bar Hiyya, una de les grans personalitats de la cultura hebraicocatalana, introductor a Europa de nocions d’àlgebra com l’equació de segon grau.
L’època moderna, que ha tingut com a coordinador Joaquim Albareda, revela noms com el de Juliana Morell, considerada una pionera del feminisme cristià. Amb 12 anys era capaç de traduir del francès, llatí, grec, àrab, italià i caldeu. Es va fer monja dominica, va traduir la Bíblia i va ser priora al monestir d’Avinyó. Una altra personalitat a reivindicar és la de Francesc Ametller, un jurista que, malgrat la seva adscripció borbònica, va salvar el dret civil català. Una dona invisibilitzada va ser Maria Àngela Martí, prototip de la dona treballadora, que va dirigir un taller d’impressió i va aconseguir, contra el criteri oficial, que l’empresa portés el seu propi nom i va difondre una literatura dirigida a un públic femení.
Les vides dels temps moderns han estat seleccionades per Borja de Riquer i Margarida Casacuberta. La necessitat de reduir a 120 noms ha obligat a incloure només dos polítics del període franquista, Samaranch i Josep Benet, dos pols oposats (els autors van prendre la decisió d’incloure només personatges ja morts). S’hi inclou una periodista com Irene Polo, però no María Luz Morales; Carles Riba, però no J.V. Foix, i Lola Anglada, però no Josep M. de Sagarra. No hi ha discussió, en canvi, amb grans figures com Balmes, Prim, Claret, Verdaguer, Almirall, Guimerà, Clavé, Maragall, Pompeu Fabra, Pau Casals, Ors, Pla, Dalí, Miró, Tàpies, Xirgu o Vicens Vives.
D’entre els darrers, destaca la inclusió de Josep Fontana, “l’historiador que feia pensar la gent”; de Manolo Vázquez Montalbán, amb la seva “crònica sentimental”, i de Montserrat Roig, esperit de revolta femenina.
Borja de Riquer destaca d’aquesta obra la llibertat amb què el centenar de col·laboradors han escrit els seus articles. Uns de més interpretatius, d’altres de més polèmics o carregats de novetats. I, com a exemple, cita la carta inèdita aportada per Manuel Llanas en la seva biografia de Gaziel. És la que el periodista dirigeix al seu amic Jordi Rubió, el 1957, per expressar el seu desànim respecte a l’esperança d’un diàleg entre els pobles d’Espanya, després de comprovar l’“intransigent dogmatisme castellà” i la “incapacitat política permanent i un individualisme ferotge” dels catalans. Una situació que el porta a dir: “I com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més que el refugi del separatisme platònic o mental”.