La Vanguardia (Català)

Mireia Ridaura

- Sergio Heredia

Ahir, a la porteria de casa, em vaig creuar amb Mireia Ridaura. És veïna meva. Té una escola de dansa que porta el seu nom.

Li vaig preguntar:

–Que ja has reobert l’escola?

Va obrir els ulls, va somriure sota la mascareta i em va contestar:

–Només a un 30% de l’aforament, però sí!

Me’n vaig alegrar.

Perquè quin desastre, el seu drama ha estat el de milers: feia vuit mesos que l’escola era tancada, des del març, la data del gran confinamen­t.

I què ha fet aquest temps? Mireia Ridaura ha fet com els restaurant­s i els bars, que s’han centrat en el menjar a domicili. O com els hotels, que promociona­ven el cotreball. Ha buscat oportunita­ts enmig del desastre. (...)

Tots dos vivim en una comunitat amb jardí. Hi ha gent gran i joves, i també criatures unides per un trauma. Des de la terrassa, durant el confinamen­t, tots contemplàv­em el jardí, llavors buit, mentre ens preguntàve­m: –Quan ens hi deixaran tornar? Mireia Ridaura també es mirava el jardí. Què havia de fer, si no, amb l’escola tancada i barrada?

Li sobrava temps!

De tant mirar cap avall, cap al jardí, va trobar l’oportunita­t. Així que ens van obrir una finestreta –va passar a l’estiu–, Mireia Ridaura va organitzar colònies per a les criatures, i també sessions de ball per als veïns i les veïnes (en realitat, per a les veïnes).

I ens en vam sortir tots guanyant. Desenes de criatures van reforçar les seves amistats al veïnat, amistats que quedaran per sempre més, perquè no hi ha res com un amic al pis de dalt, o al de sota.

Així que ens van obrir una finestreta, la veïna va muntar colònies per a criatures i sessions de ball per a mares

Desenes de dones, mentre ballen, desenvolup­en capacitats coordinati­ves i aeròbiques:

–Aquesta és la meva hora de càrdio setmanal –deia una d’elles ahir mateix: els dimarts, al vespre, encara es balla a la pista de futbol sala.

I Mireia Ridaura –magnífica mare de magnífics fills, Lucas i Santi, emprenedor­s com ella– s’ha mantingut en actiu, en forma, en comptes de tancar-se durant el confinamen­t, lamentant-se de les seves misèries, cosa que no serveix de gaire, més aviat de res.

–Per cert, digue-li a la teva dona que l’esperem avui a la pista de ball –em deia ahir, quan s’acomiadava.

Així que vaig entrar a casa, li vaig recordar el compromís a la Silvia: –Avui balleu amb la Mireia...

Em va mirar tota estranyada, com dient:

–Que et penses que me n’he oblidat? Llàstima de pandèmia, Mireia. Et faria una bona abraçada a la porteria: has aconseguit que el teu entorn sigui un lloc millor per a tothom, i no tots podran dir el mateix.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain