“La veritat és la invenció d’un mentider”
Tinc 81 anys. Soc barcelonina. Soltera i sense fills. Llicenciada en Pedagogia i catedràtica emèrita de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona. La política ha de ser cooperació, treballar per a la majoria. La cooperació és una característica inherent a la vida. No necessito la hipòtesi de Déu
La meva sòcia, Genoveva Sastre, i jo, acabem de publicar un estudi en el qual feia molts anys que investigàvem. De què es tracta? De per què veiem dinosaures als núvols. Interessant.
La nostra teoria, avalada per múltiples investigacions, és que les persones construïm models organitzadors del pensament per interpretar el món.
Què és un model organitzador?
Quan observem alguna cosa, llegim un llibre o veiem una pel·lícula, sentim i extraiem alguns elements del que anomenem realitat, però no tots. Aquests elements que seleccionem els organitzem i els donem un significat.
I cada humà té el seu model?
Sí. Imaginem un cas senzill: una parella que està discutint. Davant un mateix fet cada un ha agafat i organitzat uns elements i ha passat per alt uns altres. Cadascú diu: “Això és així”.
Per tant, no hi ha qui es posi d’acord.
És important saber-ho, perquè tenim la idea que davant uns mateixos fet tothom veu el mateix, i no és veritat. No habitem el mateix univers mental.
Uns més que altres.
Tampoc no s’ha de ser ingenu, tenim motius molt personals per elegir unes dades i no unes altres.
Llavors, la nostra realitat és una hipòtesi? Sí, i a més per a cadascú només és real allò en què creu. Si tu tens una convicció, per a tu el que és real és això.
Perillós.
Per això podem dir que la realitat és una construcció de cadascú. Triem només unes dades del que percebem, ho organitzem, extraiem conclusions i ho anomenem realitat; i si un altre escull altres dades la seva realitat és diferent.
Entesos.
És que és molt important, perquè pot donar lloc a baralles, discussions i guerres. Cal tenir clar que les veritats absolutes no existeixen. El científic i cibernètic Heinz von Foerster, un home intel·ligentíssim, deia que la veritat és la invenció d’un mentider.
La realitat també ha de ser una hipòtesi col·lectiva.
Naturalment, perquè nosaltres no inventem el món, ens descriuen com és. El més interessant és que, com a hipòtesi que és, podem canviar la realitat que no ens agrada.
Com fem món?
Cadascun de nosaltres habita un univers que és el de la seva representació mental. Si canviem la nostra manera de concebre el món, de pensar, canviem el món que habitem. Li posaré un exemple senzill.
Endavant.
Una persona amb agorafòbia viu en un món amenaçador que li fa por . Si es cura deixarà de viure-hi.
Per això diu vostè que uns veiem dinosaures i altres conills als núvols.
Sí. Nosaltres projectem el nostre pensament sobre allò que veiem, per tant, un núvol el podem interpretar com un dinosaure o com una cara.
El límit de la nostra realitat és el límit del nostre pensament i imaginació?
Per a cadascú només és real allò en què creu i només és possible allò que és capaç d’imaginar. Si no és capaç d’imaginar-ho no ho creu possible.
Així doncs, veiem el que sabem. Exactament.
Però de vegades no sabem el que veiem. Quan veiem una cosa que no sabem interpretar, o bé la rebutgem o la considerem raríssima i inexplicable.
El pensament necessita imaginar nous paisatges.
Això és la creativitat. La creativitat no és treure coses del no-res sinó relacionar models organitzadors que són en diferents camps del propi pensament.
...
En ciència passa el mateix, hi ha fenòmens que són molt diferents i en el moment en què els relaciones sorgeix una nova idea, per això és tan important considerar que tot està relacionat amb tot. El món és un.
Com fer evolucionar el meu pensament? Canviant els models organitzadors, ja que són les estructures que ens permeten incorporar el món exterior.
I per on començo?
Aprengui a seleccionar del món exterior aquells elements que són positius. Una persona amb por sempre veurà l’aspecte terrorífic de qualsevol situació. Mirar-se les coses amb positivitat no és negar el que és negatiu, és pensar que tu pots fer-hi alguna cosa.
La seva teoria arriba a alguna conclusió? Que l’ésser humà és molt plàstic, que l’educació és fonamental i que no hem d’aferrar-nos al que nosaltres creiem perquè no sempre és el millor.
Hem d’estar oberts.
Sí, a altres pensaments. Malgrat els condicionants, som en gran part responsables del món on vivim. Hi ha una frase que m’agrada molt d’un dels meus mestres, Jean Piaget, que diu que el més important és el que cadascú fa amb el que la societat i la biologia volen fer d’ell.