J0HN CARLIN
Vaig entrevistar Diego Maradona el 21 de juny del 1986 a la gespa de l’estadi Azteca, a Ciutat de Mèxic, al costat de la porteria on 24 hores després marcaria els dos gols més famosos de tots els temps. Aquell dia es va convertir en un immortal i, per molts argentins, en Déu.
Déu em va mentir. Era un partit de quarts de final del Mundial, el rival era Anglaterra, havien passat quatre anys i vuit dies des de la derrota argentina a la guerra de les Malvines. Revenja? L’hi vaig preguntar. “Noooooo!”. De debò? “Noooo. És un partit important i prou”. De debò?, vaig insistir, incrèdul. “Uuuh. Vostès, els periodistes, com són! De debò, de debò! Un altre partit, dur, sí, però ja està”.
Tot l’esforç que devia fer Maradona per reprimir l’odi que realment sentia cap als “pirates anglesos” –Maradona era en aquell moment el sentiment nacional argentí fet carn– va explotar l’endemà al camp. Primer, el gol amb la mà, la Mà de Déu que els 120.000 espectadors a l’Azteca vam veure, tots excepte, per un miracle, l’àrbitre. Després, l’èpic i extraplanetari gol de la victòria, aquell que Maradona va iniciar al mig del camp i, després de regatejar tot Anglaterra, va culminar a la xarxa.
Però ell ja era conscient, des de molt abans, que era immortal. O, el que és el mateix, s’ho creia. M’ho va explicar un altre excapità de la selecció argentina, el també malaguanyat Roberto Perfumo. “Cèsar
–va dir Perfumo– sempre tenia un esclau al costat que li deia: ‘Recorda que ets humà, recorda que ets humà’. Amb Maradona és al revés. Des que té 12 anys tothom li diu: ‘Recorda que ets Déu, recorda que ets Déu’”.
I s’ho va continuar creient després de deixar el futbol, la droga, de totes les drogues que va consumir, que li va provocar l’addicció més important. La indomable energia que havia exhibit amb la pilota als peus es va traslladar a Maradona el personatge públic, el que opinava amb una convicció fèrria i absoluta sobre la política, la religió, la guerra i la pau; sobre el comunisme, el capitalisme, el peronisme, el catolicisme. Per molts va fer el pallasso; pels seus fidels, no només a l’Argentina sinó a mig planeta, tot el que deia anava a missa.
Literalment. Es va crear l’Església Maradoniana a Rosario, lloc de naixement de l’altra divinitat argentina, Lionel Messi. La litúrgia, celebrada setmanalment, deia:
“Diego nuestro / que estás en las canchas, / santificada sea tu zurda, / venga a nuestros ojos tu magia, / háganse tus goles recordar, / así en la tierra como en el cielo...”
Una nit a Buenos Aires fa uns 15 anys vaig posar el televisor a l’habitació d’hotel i vaig veure a la pantalla un cor que cantava: “Y todo el pueblo cantó ‘Maradó, Maradó’,/ nació la mano de Dios, / ‘Maradó, Maradó’. / Sembró alegría en el pueblo, / regó de gloria este suelo...”. De sobte Maradona –ell mateix amb americana i corbata, la manifestació corpòria de l’Elegit a la terra– va emergir d’un núvol a l’escenari amb un micròfon a la mà sumant-se a la cançó, i el cor va callar i ell en solitari va cantar i va substituir la tercera persona per la primera: “Sembré alegría en este pueblo, / regué de gloria este suelo, /si Jesús tropezó, / por qué no habría de hacerlo yo...”.
No. Ningú no va riure. Maradona tampoc. L’absència d’ironia, la fe en si mateix, era total. Una fe que ni la cocaïna, ni l’obesitat, ni les malalties, ni les friccions anteriors amb la mort, ni els fracassos al camp (n’hi va haver) o a fora en cap moment no van poder doblegar. Era la seva bogeria i la seva grandesa. Però Maradona va ser més gran que ridícul. Molt més. Pel que va fer en el futbol, la religió que més devots té, i per la seva immensa força de personalitat. No era un pecho frío.
Per bé o per mal, sempre va despertar emocions. Ningú no es quedava neutral davant la seva figura.
Maradona tenia no només talent sinó també carisma. Carisma significa tenir una confiança colossal en un mateix. Maradona en tenia més que qualsevol altre esportista, viu o mort, i potser més que ningú de la seva època en qualsevol àmbit. Va viure la vida amb una intensitat única.
Fins i tot quan balbucejava, al final, va mantenir sempre un poder seductor sobre els que l’envoltaven. Era, com diuen a la terra dels “pirates”, “larger than life”, més gran que la vida mateixa.
Si ho hagués estat sense haver marcat aquells dos gols contra la pèrfida Anglaterra, ves a saber. Però aquells gols, i el Mundial que va guanyar tot seguit a la final contra Alemanya, li van conferir una aura que no va deixar anar mai i que no va deixar de fascinar a l’Argentina, el país amb més fam d’ídols que conec, com a la resta del món, sacsejat totalment per la notícia de la seva mort, que ha estat portada des de Califòrnia fins a la Xina, des de Reykjavík fins a Ciutat del Cap, sense excloure els dos llocs fora de l’Argentina on es va lluir com a jugador, Barcelona i, especialment, Nàpols, on va triomfar i on també serà recordat per sempre més com una divinitat immortal.
Tenia no només talent sinó també carisma; carisma significa tenir una confiança colossal en un mateix