JOAQUÍN LUNA
Ben mirat, l’espifiada va tenir la seva gràcia: Diego Maradona fent tocs de pilota el 1984 a la platja de Castelldefels amb uns nois a qui diu, molt formal, en un anunci de la campanya de la Generalitat: “Si t’ofereixen drogues, simplement digues no”. O, amb Jordi Pujol a Palau, deixant anar a la premsa: “Vaig acceptar de seguida [rodar l’anunci] perquè em fan molta llàstima aquests nois drogats”.
Malgrat les aparences i l’espot –un mal dia el té qualsevol–, Maradona no va semblar mai un paio hipòcrita. Al contrari. Ja es drogava a la Barcelona macarra i noctàmbula dels anys vuitanta, sempre amb males companyies, però va considerar un deure apartar del vici els nois que no disposarien mai de les segones, terceres i quartes oportunitats de què ell gaudiria.
Se n’ha anat Diego Armando Maradona, i un es pregunta qui va ser, més enllà del futbolista. El caos? L’etern adolescent? Un gran home o un de petit?
Per sort per a tothom, Maradona són alguns instants de felicitat suprema amb tanta o més hipocresia que la seva a l’anunci de la Generalitat. Si l’àrbitre o el VAR haguessin anul·lat aquell gol il·legal contra Anglaterra a quarts de final del Mundial 1986, s’hauria fet justícia. Com és sabut, Maradona va rematar amb el puny esquerre davant un arquetip d’honradesa (i la poca gràcia de la posició), el porter Peter Shilton.
Jo soc dels que anteposo la grandesa d’aquell gol a la justícia universal, perquè si alguna cosa permet el futbol és ser així d’arbitraris. I respondre a la sortida del vestidor, amb mitja premsa mundial expectant, que “ha estat la mà de Déu”, és una de les frases més genials i memorables de la història de l’esport.
L’instant següent va ser el seu segon gol, que és a l’individu el que és el quart gol del Brasil a la final del 1970 a la societat. Maradona dribla sis rivals, i quan ja es venç, amb l’aire barriler, la fica amb l’esquerra.
Final de la història. Només a un poble com l’argentí, mig italià mig espanyol, se li podia haver ocorregut atacar les Malvines així com així, i conduir de passada la quitxalla a l’escorxador. “Sabíem que a molts argentins els havien matat allà com a ocellets”, recordava Maradona de l’ambient a l’albiceleste abans del partit contra Anglaterra. Novament l’arbitrarietat: tots pensem que la victòria del 1986 va ser una revenja divina.
Exemple de res fora del camp, àngel al camp, sempre va ser complicat passar comptes amb un paio capaç d’amassar una gran fortuna i semblar l’etern desclassat.
La hipocresia de Diego a l’anunci antidrogues és la nostra bavejant amb el gol de “la mà de Déu”