Adeu a una icona popular
Amb la mort de Diego Armando Maradona desapareix un dels futbolistes més bons de tots els temps i, també, una icona popular que va transcendir per bé i per mal la dimensió esportiva. Des que va debutar als Argentinos Juniors, el 1976, fins a la retirada al Boca Juniors vint-i-un anys després, Maradona va ser una figura d’enorme projecció planetària. Si Di Stéfano va brillar amb una intensitat singular als anys cinquanta, Pelé als seixanta, Cruyff als setanta i Messi ho ha fet del començament del segle XXI ençà, Maradona va ser la gran estrella dels anys vuitanta. El seu full de serveis, escrit també en clubs com el Barça, el Nàpols, el Sevilla o el Newell’s Old Boys, va aconseguir una dimensió excel·lent amb la selecció argentina. En particular al Campionat Mundial del 1986, disputat a Mèxic, on va aixecar la copa més preuada després de derrotar Alemanya a la final per 3 a 2. En aquella mateixa competició, però, el partit que va transformar Maradona en mite va ser el que van disputar l’Argentina i Anglaterra, en el qual va fer dues dianes i va firmar una jugada rodona: va arrencar des de mig camp, va driblar diversos britànics, un darrere l’altre, també el porter, i va marcar un gol memorable que va dur al paroxisme l’afició. Feia només quatre anys que l’Argentina havia patit una humiliant derrota davant Anglaterra en la guerra de les Malvines. Aquell gol va tenir quelcom de revenja nacional.
Aquesta gesta i d’altres amb la selecció albiceleste van fer de Maradona un davanter idolatrat. Qui havia rebut el malnom de Pelusa, per la cabellera, o de Barrilete, per la forta complexió i la baixa estatura –1,65 metres–, va passar a ser conegut com D10s, un híbrid del seu dorsal i de la condició divina que li atribuïen els fans. Amb Maradona, els locutors i els aficionats que l’aclamaven van esgotar el repertori d’hipèrboles i superlatius. Això li va passar amb l’Argentina. I també quan va militar en el Nàpols, on el van entronitzat com l’heroi local. En els dos casos, Maradona va encarnar la figura capaç de tornar l’alegria a societats baquetejades, l’home que amb pantalons curts i corrent darrere una pilota va restituir l’orgull de comunitat.
Els èxits esportius de Maradona es van veure enfosquits per una vida personal desequilibrada, per la dependència de les drogues i l’alcohol, per l’actitud arrogant i excessiva que va marcar la seva decadència. Malgrat això, va continuar rebent l’aplaudiment popular. Potser perquè, sense ell saber-ho, dins i fora dels estadis o dels platós televisius, era a més d’un futbolista excepcional el protagonista d’un reality show insomne que, ja abans que aquests espais es popularitzessin, el perseguia allà on fos.
Maradona ha viscut de pressa, ha assaborit el triomf, va embadalir l’audiència global, va caure en els abismes de l’addicció i ha mort jove, als 60 anys. Descansi en pau.
Maradona, gran figura del futbol, ha transcendit per bé i per mal la seva dimensió esportiva