150 anys de ‘La Campana de Gràcia’

Em sobta el poc ressò que tenen alguns dels fets de fa un segle i mig, en el context del Sexenni Democràtic, i no deixa de ser curiós que ningú recordés que el 16 de novembre va fer 150 anys de l’elecció com a rei d’Espanya d’Amadeu de Savoia, fill de Víctor Manuel II, el monarca italià que no feia ni dos mesos –el 20 de setembre– que havia entrat triomfalment a

Roma liquidant els Estats Pontificis.

Però no és aquest cas insòlit d’elecció democràtica d’un sobirà el que vull ara evocar, sinó un esdeveniment d’aquell mateix any: la revolta contra les quintes i l’episodi de La Campana de Gràcia. El servei militar obligatori establert al segle XIX era força discriminatori: els rics se’n lliuraven pagant una redempció en metàl·lic o buscant un substitut. L’anomenat impost de sang dels pobres, que podia durar tres anys, deixava en una situació difícil les famílies dels infortunats quintos, fet que ha estat considerat com un factor de proletarització. No ha d’estranyar que a les manifestacions populars s’escoltés constantment el crit “a baix les quintes”. Durant la revolució de setembre de 1868 a moltes ciutats, com Barcelona, les multituds que van assaltar els ajuntaments, a més de cremar els retrats d’Isabel II, també van destrossar els aparells que s’utilitzaven per mesurar la talla dels quintos. Llavors, tant els republicans i els demòcrates com una part dels progressistes –el mateix Joan Prim– defensaven la desaparició de l’injust sistema de quintes.

A principi de l’any 1869, davant l’esclat de la insurrecció de Cuba, el govern Serrano, on Prim era ministre de la Guerra,

desdient-se de les seves promeses, cridà una lleva de 25.000 homes. El 3 de març la Diputació de Barcelona i molts ajuntaments catalans, dominats pels republicans, van enviar a les Corts Constituents una exposició demanat l’abolició de les quintes i la seva substitució per un sistema de voluntariat. Davant la negativa del govern, la Diputació i els ajuntaments van decidir pagar la redempció en metàl·lic de tots els mossos de la província de Barcelona. Aquesta redempció col·lectiva es va cobrir amb impostos i crèdits però van resultar insuficients i s’hagueren de finançar també batallons de voluntaris.

Aquest procediment només funcionà un any. Al febrer del 1870 el govern, ara presidit per Prim, cridà una lleva més gran que l’anterior –40.000 homes–, la qual cosa suposava que a Barcelona i a les viles del seu pla els tocava redimir 544 mossos. La Diputació i els ajuntaments anunciaren que intentarien fer-ho de nou i demanaren al govern l’ajornament del sorteig dels quintos. No era fàcil recaptar 816.000 de les noves pessetes, que era la quantitat total tenint en compte que cada redempció costava 1.500 pessetes, xifra que llavors equivalia al sou d’un teixidor durant deu anys.

L’ajornament dels sorteigs no fou acceptat pel govern, que exigí als ajuntaments que els fessin immediatament. Però la majoria dels consistoris, pressionats per grans manifestacions de protesta, integrades sobretot per dones, els suspengueren. A principi d’abril, la indignació popular es transformà en una insurrecció de tot el pla de Barcelona contra les quintes i el capità general de Catalunya declarà l’estat de guerra. La revolta fou especialment violenta a la vila de Gràcia, la segona ciutat de Catalunya per població –més de 30.000 habitants–. El dilluns 4 d’abril una manifestació de dones davant l’Ajuntament gracienc, a la plaça anomenada llavors de la Constitució de 1869, impedí la celebració del sorteig ja que es va cremar part de la documentació municipal. Una dona ja gran pujà a la torre del rellotge de la plaça i començà a tocar la campana. Durant els quatre dies que durà la revolta el toc de sometent de la campana gracienca va ressonar sense parar per tot el pla de Barcelona. El resultat de la revolta fou sagnant: caigueren sobre Gràcia unes 800 bombes de canó, hi hagué un mínim de 30 morts i 200 detinguts i uns consells de guerra condemnaren a mort deu persones, de les quals quatre foren afusellades.

La torre del rellotge de Gràcia, amb la seva campana, es convertí en un símbol evident de la resistència a les quintes i un mes després, el 8 de maig de 1870, el llibreter Inocenci López Bernagosi editava el primer setmanari satíric escrit en català què, a suggeriment de Valentí Almirall, s’intitulà La Campana de Gràcia. Aquesta revista il·lustrada, de clara tendència republicana, tingué un gran èxit de públic i es publicà fins al 1934.

Avui a la torre del rellotge de Gràcia res evoca aquest esdeveniment. Tan sols hi ha una placa a glòria dels batlles que aixecaren i restauraren la torre. La revolta sols es recordada amb una discreta al·lusió: “Fue deteriorada a consecuencia de la sublevación contra las quintas en abril de 1870”. Penso que fora convenient rescatar de forma més rigorosa i precisa aquests fets del nostre passat, sobretot quan mostren que hi va haver gent, en aquest cas especialment moltes dones, que s’oposaren fermament a les injustícies i discriminacions arriscant la vida i la llibertat.

La torre del rellotge de Gràcia, amb la campana, es convertí en un símbol de la resistència a les quintes