Oates i la pilota de bàsquet
La violència en Joyce Carol Oates és comparable a l’impacte d’una pilota de bàsquet contra la teva cara. Aquell cop sec, sense avís, davant el qual, lògicament, no has armat defenses i, que, per uns moments, et bloqueja el sistema nerviós, et fa perdre els referents –visual, auditiu, el GPS de localització–. En el qual totes les parets de l’edifici –la carn, el múscul, la computadora cerebral– se’n fan una i trontollen. No saps què. No saps per què. No saps qui. Benvingut a la violència. Benvinguts a l’experiència Oates, la nostra premi Carvalho 2021.
A Joyce Carol Oates la postulen cada any per a un Nobel que no li donaran mai. Amb el Carvalho no ha patit: no sabia que existia fins que se l’ha emportat. Però no li hauria molestat lluitar per ell. La senyora Oates adora la boxa i és summament competitiva. I ho és d’aquesta manera tan envejable que tenen els autors sèniors nord-americans que ataquen els iguals però també els principiants, els consolidats, els invents hype i les noves patums. Però esclar, perquè hi pugui haver aquesta
Els personatges de Joyce Carol Oates fan el que poden amb el que tenen
competició ha d’existir indústria, circuit, magisteri i lectors. Especialment lectors. D’aquí l’enveja. Amb més lectors, menys enveja i menys volença pel pogrom veïnal podríem tenir escriptors de tota mena. No et pot créixer un elefant en una bassa.
El seu fort són, això sí, els combats llargs. Té resistència i exigeix el mateix dels seus lectors. Pren totes les pàgines que necessiten història i personatges. Per ser versemblant la primera, per no ser jutjats a la lleugera els segons i sí compresos. Només així acceptem veure’ns reaccionar davant la violència, com aquesta ens esclata a les mans o l’entrecuix, com després es tracta d’ocultar el cos, el dolor, el botí o la culpa. És aquest territori negre d’Oates el que s’ha volgut premiar amb el Carvalho. Aquest mapa sense respostes senzilles a preguntes complexes. Aquest regne del neguit, de la incomoditat d’un món sense un ordre que la justícia del món policial sempre acaba per restablir. No hi ha maneres d’extirpar la barbàrie de la vida, una vida que, alhora, està envoltada de bellesa, esperança i sensualitat. Els seus personatges fan el que poden amb el que tenen i continuen aferrats a la vida, el que encara atresorin d’ella. Per això, avui més que mai, cal llegir elefants com Joyce Carol Oates i oblidar l’escriptor que avui toca adular o vexar a la bassa. Esperar el cop de pilota i entendre de què va tot això.