Esbroncar o morir

Pel que sembla, només hi ha dues maneres de comunicació política efectiva en aquest país: maquillar o esbroncar. Quan un polític diu “no hem sabut comunicar la idea” està dient que no l’ha sabut tunejar amb prou habilitat perquè el ciutadà se l’empassi. Aquesta modalitat és més pròpia de l’esquerra. Esclar que la dreta també utilitza la disfressa i el maquillatge per colar la mentida de torn, però la seva especialitat és esbroncar. I esclar que l’esquerra fa servir l’esbroncada de tant en tant, però en general sent més inclinació a dissimular: les bronquines de l’esquerra no tenen la rotunditat vigorosa de les esbroncades fatxes.

Els integrants d’aquesta dreta, hereva del franquisme i nostàlgica de Millán-Astray, se senten permanentment provocats. Provocats pels catalans i pels bascos perquè ho som. Pels andalusos, valencians o gallecs que no són del seu rotllo perquè no ho són; provocats perquè van perdre les eleccions; provocats perquè ETA va deixar de matar i això els excita. Provocats perquè tenen al davant un Govern de coalició que qualifiquen d’il·legítim, de “colpista”, fins i tot de “terrorista”, només perquè no els agrada cap dels coalitzats. Provocats perquè aquest Govern vol canviar la llei d’Educació amb majoria parlamentària i derogar una llei tan desgraciada, tan poc consensuada com va ser la llei Wert. Provocats perquè els escandalitza que una força política legal com Bildu voti a favor d’uns pressupostos generals que en aquest moment són de vital importància.

En l’origen d’aquesta passió per buscar brega hi ha un pensament antipolític i antidemocràtic que es pot resumir en: “Si no mano, esbronco” (el correlat històric seria: “I si no puc esbroncar, que mani un militar”). Ara que no manen, l’excés de crispació, que en petites dosis pot ser divertida, cansa enormement la ciutadania. Tanta brega no deixa veure el bosc i la mirada del “ciutadà mitjà” (el que no té temps per llegir articles llargs o anar a les fonts o llegir cada punt de cada llei) s’enterboleix tant que no li queda més remei que creure’s el que diu el candidat que més crida o el que més dissimula. Els candidats ho saben i, en conseqüència, criden i dissimulen pels descosits, o alternen les dues coses, o les fan al mateix temps. Un emblema just per representar candidats i votants en aquesta democràcia: la serp que es mossega la cua i se n’alimenta. I creix, creix sense fi. Però és un creixement monstruós, tancat sobre ell mateix, sense cap capacitat d’evolució.