Venda al carrer de melons i síndries
La compravenda improvisada en ple carrer de tota mena de productes de la terra era una tradició heretada dels temps medievals. La construcció dels grans mercats barcelonins va aconseguir posar fi a aquest costum.
La idea va ser de l’urbanista Ildefons Cerdà. Quan va projectar el pla de l’Eixample, l’enginyer de camins va enriquir la seva proposta mitjançant l’aportació de no pocs detalls. Un dels seus plantejaments consistia a distribuir de manera regular a la ciutat modernaunasèried’equipaments perquè els veïns els tinguessin en una proximitat molt raonable i així evitar aquells desplaçaments tan incòmodes.
Per això va traçar sobre el plànol una sèrie de grans cercles, dins dels quals situava, poso per cas, l’escola, l’església, l’hospital i, per descomptat, el mercat.
L’Ajuntament va apostar des d’un bon principi per aquella equilibrada distribució geogràfica dels mercats i el resultat ha resultat un exemple per la manera de dur a terme una idea. Avui la xarxa de mercats és impecable.
Al principi de mica en mica es va aconseguir reduir els mercats ambulants de carrer. El reducte més difícil d’eliminar va ser al Raval, malgrat que l’angostura del seu traçat viari convertia aquesta pràctica en un bloqueig de la mobilitat, fins i tot per als vianants.
Aquesta fotografia mostra un exemple de venda ambulant, en aquest cas de melons i síndries. Aquestes fruites les associo a la meva època d’estiueig infantil, mesos que tals postres resultaven d’allò més agradables, sempre que s’haguessin adquirit amb encert. Era una incògnita, que només s’aclaria quan clavaves la dent a la primera rodanxa.
Ara bé, l’elecció no era tasca fàcil. Hi havia teories per a tots els gustos. Mentre que una afirmava que calia sospesar bé la peça, comprovar-ne el grau de duresa exterior i olorar-la, una altra recomanava estrènyer alhora els extrems del meló, ja que en revelava el grau de maduresa, que podia brindar la desitjada dolçor.
La incògnita se centrava en el meló, que era fonamental, ja que si no estava al punt constituïa un fracàs inapel·lable; la síndria, en canvi, oferia una regularitat que era d’agrair, per bé que no hi havia cap disputa sobre la merescuda superioritat gastronòmica del meló.
Picasso va eliminar dels dibuixos preparatoris de la seva pintura sobre les putes del carrer Avinyó les figures de l’estudiant i el mariner, a més del porró, símbol fàl·lic; a la tela només va quedar sobre la tauleta una tall de síndria. John Richardson, en la seva monumental biografia sobre el geni, precisa que és un tall de meló. Vaig tenir ocasió de xerrar amb ell personalment i li vaig comentar que per la forma i pel color vermell només es podia tractar de síndria, que en aquest cas evoca el sexe femení, omnipresent en la pintura, sobretot després d’haver suprimit la presència masculina. Es va mostrar d’acord amb aquesta interpretació.
Hi havia diverses teories per detectar si la peça triada donaria el resultat desitjat