Els viatges espacials escurcen els extrems dels cromosomes
La radiació i l’absència de gravetat són els grans perills per a la salut
Passar mesos a l’espai sens dubte afecta l’organisme. Una col·lecció d’articles publicats ahir en diverses revistes del grup Cell revela els efectes dels viatges espacials, en el que suposa el conjunt de dades més gran fins ara sobre aquesta qüestió.
Els nous estudis mostren una sèrie de canvis recurrents en l’àmbit cel·lular i molecular útils com a marcadors per a problemes de salut que puguin patir els astronautes. Per exemple, alteracions als extrems dels cromosomes que podrien explicar problemes cardiovasculars.
“Ara sabem què cal buscar o tenir en compte en els futurs astronautes en missions de llarga durada. També sabem que, malgrat que existeixen tendències generals, hi ha diferències individuals en les respostes. Per tant, és important monitorar els astronautes de manera individual”, explica per correu electrònic Susan M. Bailey, professora a la Universitat Estatal de Colorado (EUA) i autora d’alguns dels articles publicats ahir.
I és que a mesura que les fronteres en l’exploració s’expandeixen cap als horitzons marcians, resulta crucial comprendre com les persones es poden veure afectades per l’entorn espacial. Dos dels principals perills per a la salut dels trajectes lluny de la Terra són la radiació i la microgravetat. En aquests aspectes han posat el focus les investigacions, que han estudiat els seus efectes tant en astronautes com en models animals. L’elevat estrès oxidatiu suposa una de les principals respostes del cos a l’espai i pot desencadenar danys a l’ADN. Aquest factor sorgeix quan la quantitat de radicals lliures, molècules que es produeixen contínuament al nostre organisme com a resultat de l’activitat de les cèl·lules, supera les capacitats antioxidants naturals de les mateixes cèl·lules.
“En l’entorn de la radiació espacial, les exposicions cròniques i inevitables estarien associades amb l’estrès oxidatiu crònic”, diu Bailey. En el terreny fisiològic, l’estrès oxidatiu contribueix a desregulacions en els sistema cardiovascular, immunològic i neurològic, a més de problemes metabòlics.
Els telòmers, regions d’ADN a l’extrem dels nostres cromosomes, són molt susceptibles al dany oxidatiu. El famós experiment de la NASA dels bessons astronautes Scott i Mark Kelly ja va revelar, entre altres coses, que aquests es modifiquen després de passar un cert temps en l’espai.
Les noves observacions han trobat telòmers més llargs en les persones durant els vols espacials, com també un escurçament ràpid quan tornen a la Terra. “En general, [els astronautes] van acabar amb telòmers més curts dels que tenien al principi”, diu Bailey.
Tant els telòmers curts com els llargs estan associats amb un risc més elevat de malaltia, explica la investigadora. Els telòmers curts es relacionen amb l’envelliment accelerat i patologies degeneratives associades, com ara malalties cardiovasculars. Els més llargs, per bé que generalment són sinònim de longevitat, també estan relacionats amb el càncer, ja que provoquen que les cèl·lules mutades visquin més temps.
Bailey afegeix que el coneixement sobre els nous biomarcadors, a més d’altres alteracions en l’ADN, també poden beneficiar els que som a la Terra. “A tots ens preocupa envellir o tenir mala salut”, apunta l’autora.
El coneixement sobre els nous biomarcadors també pot beneficiar la medicina en general