El ‘suec’ de la Verneda
MANEL CORDÓN MOLINA (1972-2020) Subinspector dels Mossos d’Esquadra, cap operatiu de l’ARRO de Girona
Els amics expliquen que la Martina n’ha heretat els ulls i un físic imponent que obligava a fixar-se en ell anés on anés. De la seva patufa, el seu món sencer des que va néixer, fa set anys, en va parlar fa pocs dies Manel Cordón amb el seu binomi policial i de vida, Iñaki Mariscal. Cordón es va apagar dimarts a la nit després d’un combat desigual contra una malaltia a què es va enfrontar perquè encara no es volia separar de la seva filla. Després de 25 anys i quatre mesos, mitja vida, dedicats en cos i ànima als seus Mossos d’Esquadra, ara només es volia quedar una miqueta més per estar amb la Martina.
Mosso de la vuitena promoció, expliquen que podria haver fet el que li hagués donat la gana a la vida. Criat al barri de la Verneda de Barcelona, va decidir ser policia. Però va ser molt més. La seva va ser una trajectòria professional plena de lideratge i de compromís amb la seva gent. Va començar a Santa Coloma de Farners a seguretat ciutadana, va ser cap de l’Oficina d’Atenció Ciutadana a Figueres i en el predesplegament de Barcelona va tornar a estar a seguretat ciutadana fins que es va inaugurar l’ARRO (àrea de recursos operatius) de la capital. El 2010 va tornar a terres gironines, primer com a responsable de l’Escala i de nou a l’ARRO, però de Girona, on continuava quan va topar, el setembre de l’any passat, amb la maleïda malaltia.
Tossut com una mula, amb només un galó de caporal va muntar un gimnàs a la comissaria de Figueres que li va costar una reprimenda dels seus caps. Anys després va fer el mateix a l‘Escala, on va reutilitzar unes cel·les en desús com a sala d’exercici.
Va aprovar com a subinspector el 2006, i va arrossegar de la mà en la promoció el seu company Mariscal, que va ascendir en la mateixa promoció. En aquell galó es va plantar. No va voler abandonar el carrer, la feina operativa, i, davant la possibilitat de perdre aquella plaça dura però privilegiada de la primera línia, va decidir no arriscar-se amb un ascens.
No va ser per mandra. Va acabar Dret, es va treure la titulació per treballar de director de seguretat privada i es va quedar a una assignatura de Criminologia. S’havia promès acabar-la d’una vegada tan bon punt tingués una parada en els tractaments, tot i que feia un temps que tots els minuts de més els dedicava a la Martina.
La notícia de la seva sobtada marxa es va difondre dimecres amb molta tristor a l’organització policial. Qui més qui menys havia coincidit amb el
suec en un dispositiu al carrer, a Barcelona o a Girona. “Disposat, extravertit i amable, era un referent en matèria de seguretat ciutadana”. Tenia claríssim què era l’ARRO i el paper que les àrees de recursos operatius tenen a cavall de la seguretat ciutadana dels patrullers i l’ordre públic de la brigada mòbil.
Els comandaments dels antiavalots el van intentar seduir més d’una vegada. L’última, fa tres anys, de boca d’un inspector que l’admirava i que el volia fitxar com a incentiu entre la seva gent. Però fer el pas a la Brimo significava passar menys temps amb la Martina, i va rebutjar l’oferta.
Reservat, presumit i molt seu, va evitar els últims mesos deixar-se veure pels estralls de la malaltia. Només els seus s’hi van poder acostar per “petar-se de riure” i gaudir de la vida com Cordón sabia fer. El suec , ros i amb els mateixos ulls blaus que la seva Martina, deixa una empremta inesborrable en uns Mossos que tan bon punt s’acabin les restriccions li dedicaran un homenatge en un parc de Vilablareix on jugava amb la seva filla.