Riquer, príncep modernista
El Cercle del Liceu dedica una mostra al polifacètic creador
El 13 de novembre del 1920 moria a Mallorca Alexandre de Riquer, el polifacètic artista català que havia estat anomenat “el príncep del modernisme”. Tres anys abans havia fugit de Catalunya, després d’una crisi familiar, arruïnat, i la seva desaparició definitiva va passar bastant i injustament desapercebuda. El noucentisme s’havia imposat, i el seu temps havia passat.
Ara es compleixen cent anys de la seva mort, i, malgrat que el 2020 havia estat escollit oficialment per la Generalitat com a any Alexandre de Riquer, amb Teresa Costa-Gramunt de comissària d’activitats, la pandèmia ha obligat a suspendre o ajornar alguns dels actes i exposicions previstes, com un simposi d’especialistes organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans.
Però no tot. Ahir mateix al Cercle del Liceu, a Barcelona, s’obria una petita exposició amb diverses joies (llibres il·lustrats, revistes, exlibris) rescatades dels fons de la Biblioteca del Liceu gràcies al seu jove arxiver Òscar Ferrer. L’exposició s’ha vist enriquida, a més a més, per dos préstecs: l’oli Vanitat, molt poc conegut, cedit per la marquesa vídua de Foronda, i tres peces de la col·lecció particular de Borja de Riquer: l’original de l’emblema de Solidaritat Catalana (el 1906 es va utilitzar per fer uns segells), un llibre amb els originals dels 150 exlibris que va crear (només es coneixen cinc exemplars d’aquest volum) i l’original de la portada de La fada , de J. Massó Torrents. Tot això s’exposa a la sala que precisament porta el nom d’Alexandre de Riquer perquè va ser dissenyada per ell, des dels mobles i els vitralls fins a la decoració dels sostres i les portes, el 1900. Un fet que, com va assenyalar el professor Francesc Fontbona durant la inauguració, demostra la perspicàcia dels responsables de l’entitat, que també van fer un altre encàrrec paral·lel a Ramon Casas. Va ser el que donaria lloc a la dotzena de magnífics olis que decoren la sala anomenada La Rotonda.
La presentació d’aquesta mostra sobre Alexandre de Riquer va comptar amb la presència del seu besnet, l’historiador Borja de Riquer, que va revelar alguns detalls familiars. Com, per exemple que el seu pare, el filòleg i medievalista Martí de Riquer, amb prou feines va arribar a conèixer l’avi Alexandre, perquè se’n va anar a Mallorca quan tenia 3 anys, i menys el seu pare, Emili, perquè va morir quan tenia sis mesos. Unes circumstàncies que van fer que no heretessin res de l’obra d’Alexandre de Riquer. Ni tan sols el títol nobiliari de marquès de Benavent, que es va haver de vendre pels problemes econòmics. “Però hem heretat l’orgull de ser riquers”, va afegir amb ironia.
D’Alexandre de Riquer se’n pot destacar, com va fer l’historiador de l’art Francesc Fontbona, el caràcter polifacètic. Va excel·lir com a pintor, però també com a dibuixant, gravador, muralista, cartellista... És conegut pels seus exlibris, com a escriptor i poeta, com a dissenyador, per la seva afició a la bibliofília i com a col·leccionista de ceràmica i de
pintura (“Gràcies a ell, el MNAC té un Sant Bartomeu, de Ribera”). Va ser “un home total”, va concloure Fontbona, que el va equiparar amb altres creadors amb aquell esperit gairebé renaixentista com Adrià Gual, Santiago Rusiñol, Lluís Masriera o Sebastià Junyent.
Borja de Riquer va posar de manifest la seva faceta de persona generosa, bohèmia, capaç de reunir al voltant de la seva casa taller del carrer Freneria, número 5, en ple cor del Barri Gòtic, tota la intel·lectualitat del moment. “Per allà hi van passar Casas, Utrillo, Rusiñol o Guimerà, i el piano de la casa el van tocar Albéniz, Granados o un jove Pau Casals. Hi van anar Miguel de Unamuno i Lluís de Zulueta, que va acabar com a preceptor dels fills d’Alexandre de Riquer... Allò era com una illa de resistència poètica contra el mercantilisme”, va explicar el seu besnet. Un espai, amb vista a l’absis de la catedral de Barcelona, que, a més a més, va ser dissenyat al seu interior per Puig i Cadafalch.
En aquell taller Riquer també hi va exercir com a mestre del gravat calcogràfic. No és estrany que per tot això Joan Maragall hi donés el nom de Niu d’Àligues. Probablement en un altre país avui seria un lloc de culte. Un altre dels habituals va ser ni més ni menys que el poeta Jacint Verdaguer, “que va casar Alexandre de Riquer amb Lolita Palau i va batejar el meu avi Emili” (orgull Riquer).
L’oblit que va planar sobre aquesta personalitat del modernisme va començar a canviar a partir dels anys cinquanta. I a poc a poc la seva figura ha recuperat la dimensió que va tenir. Fontbona recordava que se’l pot considerar el primer cartellista del modernisme o, com deia l’exigent crític Joaquim Molas, com “un gran poeta”. Fins fa molt poc no es va publicar de manera íntegra el seu llibre de poemes Petons, dirigit a la seva primera dona. I també fa poc un dels màxims especialistes, Eliseu Trenc, va publicar una antologia de les seves crítiques sobre art que estaven disperses.
UN ARTISTA TOTAL
Borja de Riquer i Francesc Fontbona revelen les qualitats del polifacètic creador
UN LLOC DE CULTE
A la seva casa taller, al costat de la catedral, s’hi reunia tota la intel·lectualitat catalana