Quan anirem a la fira?

Dies enrere pensava en els meus amics firaires. Què deuen fer? En el primer confinament vaig enviar un watsap a Aurelio Quirós, l’amo del Tren de la Bruixa, però em va semblar que no estava gaire per orgues. Fa patir, la situació. D’en Pau Masnou, que té una barraca de tir, fa dies que no en sé res. Viu al poble: m’acostaré pel seu veïnat a veure si el trobo. Mentre tinc al cap aquestes coses descobreixo que s’acaba de publicar Feria (Círculo de Tiza), d’Ana Iris Simón. Els seus avis eren firaires a la Manxa. El tema m’interessa i me l’empasso en un no-res. És un primer llibre potent potent, que explica moltes coses, sobre la família i sobre la vida dels darrers trenta anys. L’autora diu que té la sensació que va arribar tard al món dels firaires i que, per això, li agradava la fira a la tarda, quan tot just encenien els llums i tota l’esplanada anava plena de sorolls metàl·lics, de portes que s’obrien i braços que pujaven i el senyor de la tómbola deia per primer cop “si le gusta la Chochona, le damos la Chochona”. La Chochona era una nina, de la qual parlaré la setmana que ve, si déu vol. Feria és un llibre escrit amb vint-i-vuit anys que explica coses que molts altres escriptors no es veuen en cor de tractar fins que en tenen cinquanta, i alguns, bloquejats afectivament, no arriben a explicar mai.

A mi la fira m’ha fascinat, per les mateixes raons que a Ana Iris: hi arribava quan ja havia passat. No pas perquè s’haguessin acabat els anys millors, sinó perquè a casa, sempre enfeinats amb la fonda, no m’hi portaven o costava molt que m’hi portessin. “Quan anirem a la fira?”. Amb la feina que tenia tothom! Quan al setembre hi havia la festa major del Poblenou, que tenia la millor fira de Barcelona, nosaltres érem a Arbúcies. Quan tornàvem el dia 15, a última hora, perquè l’endemà començava l’escola, ens trobàvem que estaven desmuntant les atraccions. El primer text del meu llibre La fàbrica de fred és un pastiche de Marcel Brion, un autor francès de literatura fantàstica, gran estudiós del romanticisme alemany, que escrivia que les grutes de cartó pedra de les fires i de les atraccions són realment entrades a l’inframon. A la novel·la La Moràvia vaig escriure una frase de la qual estic molt satisfet: “Com l’home que ve de la fira, feliç perquè ha disparat contra un escuradents”. A les barraques de tir aguantaven els puros amb cel·lofana, i els clauers, amb escuradents. Si l’encertaves i feies caure el puro, te’l donaven. És l’alegria poca-solta del guany que té un mèrit relatiu. M’agraden, a Voyage au fond de la nuit, de Louis-Ferdinand Céline, les referències al tir, lligades a la guerra. La gent dispara en una barraca i d’aquí quatre dies serà a les trinxeres matant gent. S’acabarà la guerra i tornarà a disparar a la barraca. L’optimisme del personatge de La Moràvia, disparant per guanyar un puro no gaire bo, és el mateix optimisme dels nostres pares, que amb molt poc en tenien prou. De la mateixa manera que disparaven a l’escuradents, disparaven a la vida.

Ana Iris Simón sosté que la fira s’està morint, perquè el món mateix ha esdevingut una fira amb llumetes, trampes i pocs diners.

Ana Iris Simón sosté que la fira es mor, perquè el món mateix ha esdevingut una fira amb llumetes, trampes i pocs diners