Fernanda Valadez
Cineasta
La directora Fernanda Valadez debuta en el llargmetratge amb una premiada pel·lícula, Sin señas particulares, que posa cara a la tragèdia dels migrants desapareguts i assassinats en mans de les màfies del tràfic d’éssers humans a Mèxic.
Mèxic va registrar 4.960 desapareguts el 2020: un 75% d’entre 15 i 30 anys i un 90% per crim organitzat”, vam llegir fa unes quantes setmanes. Les notícies sobre assassinats i desaparicions al país centreamericà són freqüents. I les xifres, gairebé inexplicables. Però les històries concretes sobre els pobres desgraciats que engrosseixen aquests números les ignorem completament, i passa el mateix amb les dels pares i, en especial, les mares que peregrinen pel país a la recerca dels fills perduts.
Ara la directora debutant Fernanda Valadez ens acosta aquestes històries a través d’una dona que recorre mig Mèxic per trobar el seu fill, desaparegut quan es dirigia cap a la frontera amb els Estats Units. Pel camí, la Magdalena (Mercedes Hernández) es troba amb un altre noi que, després de ser deportat, torna a casa però no troba la seva mare. Es tracta d’un viatge a través d’un autèntic infern a la Terra: el creat pel que la directora descriu com “un Estat paral·lel”, el del crim superorganitzat, que està matant la joventut mexicana sense que l’Estat oficial es mostri ni remotament capaç d’impedir-ho. El film arrasa a tots els festivals on es presenta.
L’espectador es pot preguntar qui pot estar assassinant, i per què, tants joves innocents l’únic crim dels quals és intentar arribar clandestinament als EUA per tirar endavant i ajudar la seva gent. “Amb Astrid Rondero, coguionista i productora, vam estar debatent si havíem d’entrar o no en les causes d’aquest horror. I al final vam decidir limitar-nos a fer el periple d’una mare que no entén aquestes causes”, explica Valadez.
Però la realitzadora no defuig la pregunta, que respon per telèfon des de la seva terra. “El narco, els assassinats de dones, el tràfic de combustible i les desaparicions i els segrestos en mans dels tractants de l’emigració estan interconnectats en una xarxa que ha creat una nova esclavitud. En aquesta xarxa, els migrants són part del negoci: els que no porten diners o no en poden aconseguir dels seus familiars al nord són part de les víctimes”, assenyala.
Més eloqüent que la seva explicació és la seva pel·lícula, que no en va ha guanyat premis com els del Públic i Especial del Jurat al Millor Guió al Festival de Sundance; el de la Millor Pel·lícula a la secció Horizontes del certamen de Sant Sebastià, o l’Ull Daurat al Millor Llargmetratge Internacional al Festival de Zuric, entre molts d’altres.