Madrid, paradís... fiscal
El pragmatisme s’ha de tocar. Si no és així, no s’aguanta. I quan és polític, molt més. Les promeses polítiques són etèries. Idees exposades en un paper, i de vegades ni això, que enlluernen uns votants que posen el futur en mans d’altres.
El pragmatisme passa per complir el que s’ha promès. I si no s’aconsegueix al màxim, quedar a prop de l’objectiu. L’independentisme ha demostrat els últims anys que les promeses incomplertes es converteixen en armes llancívoles, encara que ja fossin impossibles quan van ser proposades.
ERC treballa el pragmatisme polític des de fa temps. Pot ser molt criticat des d’alguns sectors del moviment, però, de moment, van a pinyó fix.
Però com s’aconsegueix ser pragmàtic, convincent i seductor alhora sense que es noti que les costures estan a punt de saltar? Molt senzill: evitant que la mirada es posi en la línia esfilagarsada i estripada del vestit a mida. I així ERC està convertint el seu punt feble en fortalesa. Com que aquest focus és a Madrid, la solució és fer política des de la capital del Regne i contra la Comunitat de Madrid, on en aquest moment sí que està posat l’objectiu victimista. Esclar que la seva presidenta, Díaz Ayuso, està encantada amb una campanya de promoció amb tocs nacionalistes... madrilenys.
Analitzar la qüestió profundament ens obliga a encarar-nos a les polítiques de finançament de les comunitats autònomes.
L’independentisme ha demostrat que les promeses incomplertes es converteixen en armes llancívoles
Aquest assaig l’hi deixem al company Manel Pérez, que ahir ja va aprofundir en concret en les debilitats i incoherències d’un model que pot tenir errors, però és el que tenim.
I en aquest cas crido l’atenció sobre l’habilitat estratègica d’Esquerra a l’hora d’encarar les eleccions catalanes amb dues idees força: han aconseguit, segons les seves paraules, una inversió superior a qualsevol acord anterior per sobre del que aporta Catalunya a les arques de l’Estat, i Madrid és un territori traïdor perquè exerceix l’anomenat dúmping fiscal, que anima les grans empreses a anar-se’n a la capital pels baixos impostos.
Certament, les dues idees són bones per senzilles, que és el que satisfà l’independentisme. ERC es gestiona més bé davant la Moncloa i Madrid fa trampa i ens roba. O una cosa pitjor: s’ha convertit en un paradís fiscal autonòmic.
Repeteixo que no em fico en els paràmetres econòmics. L’interessant és l’estratègia política. I és que el partit de Pere Aragonès es nodreix d’arguments econòmics, que van ser els que primer van engegar l’anomenat procés, i no pas sentimentals. D’aquesta manera s’enfronta a la força que va poder tenir JxCat i Puigdemont, a hores d’ara una mica descentrats davant l’últim baròmetre català, que consolida la tendència a la baixa.
En temps de pandèmia, les setmanes són mesos. Així doncs, d’aquí al 14 de febrer poden passar moltes coses que provoquin un tomb en les tendències electorals. A Esquerra tot li va millor. Com en l’esport, serà una qüestió de concentració. I els de Puigdemont continuen fent la seva.