Les advertències de González
Tots els presidents socialistes i líders del PSOE que l’han succeït estan al cas de les “advertències” que li agrada fer Felipe González en les seves intervencions públiques, sempre molta demandades. Amb més o menys virulència, les van patir en la pròpia pell José Luis Rodríguez Zapatero, Alfredo Pérez Rubalcaba i, només faltaria, un Pedro Sánchez amb qui no ha combregat mai i de qui ja el separa un autèntic oceà d’incomprensió. Ahir no hi va haver cap excepció de la regla.
Abans de protagonitzar la presentació del llibre del periodista Antonio Caño sobre Rubalcaba, González va admetre a Onda Cero que cada cop entén menys Sánchez i l’actual direcció del PSOE, cosa que li genera “inquietud i sentiment d’orfandat”. I, com ja van fer altres veterans com Alfonso Guerra o Juan Carlos Rodríguez Ibarra, va carregar amb duresa contra les noves aliances pressupostàries de Sánchez amb Esquerra i EH Bildu. “No són interlocutors vàlids”, va dir, perquè són formacions que miren de “trencar la cohesió i la solidaritat entre espanyols”. “Això és qualsevol cosa menys progressista”, va avisar. “Ni ERC ni Otegi estan interessats en un projecte que enforteixi Espanya”, va argumentar. I també va lamentar la pretensió de Pablo
Iglesias de transformar Espanya en “un Estat plurinacional amb dret d’autodeterminació”. “Això convergeix en Bildu i ERC, però no defineix un projecte de país, i això caldrà reconduir-ho en algun moment”. Primera advertència.
L’expresident del govern central va aprofitar, a més, per contestar al nou PSOE de Sánchez, que al·lega que el temps polític d’aquests veterans ja ha passat i que ara els toca a ells. “No consentiré que ningú m’ordeni callar”, va tronar González. “Si algú em mana callar dient que és socialista, jo sé que no és socialista”. Segona advertència.
L’expresident avisa que “en algun moment caldrà reconduir” el projecte d’Iglesias amb ERC i Bildu
Tot seguit, i sense desfer-se en cap moment de la mascareta, González va comparèixer a l’espai Bertelsmann de Madrid per presentar i donar la benvinguda al llibre de Caño, Rubalcaba, un político de verdad (Plaza & Janés), amb Elena Valenciano i Eduardo Madina. Aquest acte, malgrat les restriccions d’aforament per la pandèmia, va aplegar bona part dels companys de viatge de Rubalcaba durant la seva dilatada trajectòria política i personal fins que va morir sobtadament el maig de l’any passat. Al costat de la seva vídua Pilar Goya hi havia Joaquín Almunia, Javier Solana, José María Maravall, Jaime Lissavetzky, Ramón Jáuregui, Ángel Gabilondo, Enrique Guerrero, Antonio Camacho... També el president d’Aragó, Javier Lambán. I el ministre de Transport i secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, a qui es va agrair especialment que hi anés. González va destacar que Rubalcaba, a qui treia nou anys, “era lleial a un projecte polític, i el seu compromís no va ser mai mercenari, no va ser mai a canvi de res”. Va recordar una cosa en què tothom va coincidir: “Sempre hi era”. Les 24 hores, sempre disponible, a qualsevol hora del dia i de la nit, per a qui el necessités. Amb una única excepció, esclar: “Quan es concentrava abans dels partits del Reial Madrid”.
González, Valenciano i Madina van subratllar conjuntament el determinant paper de Rubalcaba per encarrilar el procés d’abdicació del rei Joan Carles. També en el final d’ETA, procés a què “va dedicar més temps, energia i salut”. “Va patir molt. I no en va voler presumir mai, ni ens va deixar”, va reconèixer Valenciano. A més, es va deixar la pell en la “travessia del desert” que va emprendre el PSOE després dels mandats de Zapatero.
La premsa, per tancar l’acte, va intentar estirar González de la llengua . Va reiterar que no compartiria un projecte de país amb qui vol “destruir” l’esmentat país. “Jo no”. Última advertència.