La sort de dir que no
Testimonis del judici del 17-A es van negar a deixar les seves furgonetes
No li vaig deixar la furgoneta. No els coneixia de res. Jo la necessitava per treballar. I res més”. En Mohamed es va haver d’asseure ahir davant el tribunal que jutja els atemptats del 17 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils. Ho feia com a testimoni, però se’l notava incòmode. No volia ser allà. Ni ell ni el seu fill, l’Abdel Karin, coneixien els joves que formaven la cèl·lula de Ripoll. “No eren amics del meu fill ni eren clients”, va insistir.
Aquest treballador va tenir sort de dir que no aquell dia. “La furgoneta la necessitava per treballar”.
Dies abans dels atemptats van entrar a la seva botiga per demanar-li el vehicle. “La volien per traslladar trastos”, va explicar. “I si no els coneixia perquè l’hi van demanar, llavors?”, va preguntar el fiscal. “No ho sé”, va dir en Mohamed. La realitat és que ell no els va deixar la furgoneta i per això era allà, tot i que nerviós i desconfiat, però com a testimoni. Tampoc no ho va fer el seu fill, de qui va aclarir que en aquelles dates ni tan sols era a Espanya; era al Marroc.
A l’esquena, dins l’habitacle blindat on seuen els acusats de terrorisme, hi havia Said ben Iazza, un dels tres acusats. La Fiscalia demana per a ell vuit anys de presó per haver col·laborat amb la cèl·lula terrorista. Havia deixat la furgoneta a alguns dels membres de l’organització. Va anar amb ells a un establiment per comprar peròxid d’hidrogen, va donar el seu carnet de conduir com a identificació i els va deixar la furgoneta per traslladar el material amb què després fabricarien explosius.
Iazza va negar que estigués al cas de cap pla. En el seu interrogatori davant la Sala com a acusat va dir que els va deixar la furgoneta per transportar productes de neteja. “Vaig deixar el vehicle a dos joves marroquins. Només els coneixia com a clients. I me la van demanar a canvi de diners”, va dir el primer dia del judici. El futur d’en Mohamed, o del seu fill Abdel
Karin, podria haver estat molt diferent si haguessin acceptat deixar la furgoneta perquè aquells joves transportessin material explosiu o, molt pitjor, la utilitzessin per cometre la matança de la Rambla. Però per sort per a ells no va ser així.
Els “joves”, com els van descriure desenes de testimonis que durant els últims dies estan desfilant per l’Audiència Nacional, van intentar per tots els mitjans aconseguir furgonetes per als seus objectius, malgrat que finalment la van haver de llogar a una empresa especialitzada. Abans havien recorregut a “germans musulmans” –com va dir un d’ells a un dels testimonis– que disposaven de furgonetes, per a la feina, perquè els hi deixessin sense deixar rastre.
A en Mustafá també el van contactar. Igual que en Mohamed, va arribar al judici nerviós. Pels seus problemes per entendre el castellà es va posar a la seva disposició un traductor d’àrab. “Que no és dolent el que li dic, però vostè va dir en la seva declaració davant els Mossos que era parent llunyà” d’algun dels acusats, li va recordar el fiscal. En el seu cas, un dels terroristes de la cèl·lula, Youssef Aalla, mort en l’explosió del xalet d’Alcanar la nit del 16 d’agost del 2017, li va trucar un mes abans per demanar-li la furgoneta per fer una mudança. “No l’hi vaig deixar perquè jo no deixo el meu vehicle a ningú”.
En Youssef també ho va intentar amb l’amo d’un restaurant on havia treballat, però tampoc no va tenir èxit. “Em va trucar per demanar-me el cotxe, un 4x4, i senzillament li vaig dir que no”, va aclarir. De fet, ja ni tan sols treballava amb ell i mai abans no l’hi havia demanada ni l’hi havia deixada. “Com era el seu cotxe per la part davantera?”, es va interessar una de les acusacions. “És un totterreny amb les defenses davanteres reforçades”, va respondre.