Repressió a Turquia

Des de l’intent de cop d’Estat que va patir el juliol del 2016, el president turc Recep Tayyip Erdogan ha dirigit una massiva operació repressiva, tant contra aquells directament involucrats en l’intent com entre els que hi poguessin simpatitzar, poc o molt. En aquests darrers quatre anys s’ha detingut a Turquia unes 50.000 persones i s’ha acomiadat uns 150.000 funcionaris, entre ells militars i policies, però també professors o jutges. La dimensió de la purga va, doncs, molt més enllà de la trama que va intentar enderrocar Erdogan, i inclou un ampli espectre de persones que discrepen de la seva idea autocràtica del poder, segons el president seguidores de Fethullah Gülen, el clergue musulmà exiliat als Estats Units, a qui considera el cervell del cop del 2016.

El nombre de condemnats a cadena perpetua en aquest judici ja puja a 333 persones, i 25 d’elles son generals. Són penes de cadena perpetua agreujades, fet que suposa unes condicions de detenció especialment severes. En aquest mateix judici, el més gran dels que s’han derivat del cop, han estat jutjades al voltant de cinc-centes persones. Des de l’inici, a més de complir amb el seu propòsit de castigar els colpistes, aquesta causa és també una demostració del poder d’Erdogan i un avís per a navegants. Perquè, amb aquesta causa, el president està dient als turcs que desafiar-lo pot tenir un cost molt elevat.

Erdogan, que va ser alcalde d’Istanbul entre el 1994 i el 1998, va fundar el 2001 el seu partit, d’inspiració islamista, i va ser elegit dos anys després primer ministre, amb una sòlida majoria. Els primers anys que va estar en el poder van ser bons per a l’economia turca, amb creixements anuals del 4,5%. El seu suport popular va augmentar, particularment a les zones rurals, més conservadores. Però en l’últim lustre aquesta bonança ha anat flaquejant, el creixement ha caigut per sota del 3%, l’atur ha ultrapassat el 10% i la inflació ha superat el 12%, mentre Erdogan –que el 2014 es va convertir en el primer president del seu país elegit directament– accelerava la islamització, contravenint les polítiques de Kemal Atatürk, pare fundador de la Turquia moderna i aconfessional. El 2017, un referèndum de resultat molt ajustat va ampliar els seus poders legals i judicials.

Aquest retrocés econòmic, també la seva conducta autocràtica, han restat suports a Erdogan a Turquia. I pel que fa a la seva acció exterior –amb participació turca en els conflictes de Síria, Líbia o Nagorno-Karabakh, o amb les seves prospeccions gasistes davant la costa de Xipre, que han enverinat les relacions amb aquest país i amb Grècia– direm que ha propiciat l’enuig amb veïns regionals o amb la Unió Europea. Erdogan continua, doncs, tensant la corda. Però el seu suport intern i extern ja no és el que va ser temps enrere.

Erdogan tensa la corda al seu país i amb els veïns, però els seus suports ja no són el que van ser