Pessimisme i voluntat política
Cada dia apareixen nous informes sobre la greu situació en què ens estem submergint: recessió econòmica, crisi sanitària, pobresa infantil, increment de l’atur entre els joves menors de 25 anys... i la llista podria continuar. El Banc Mundial, l’FMI i el BCE anticipen que Espanya patirà un fort retrocés econòmic durant els propers anys.
També llegim com analistes internacionals han expressat sorpresa i alarma davant la falta de voluntat política per part dels responsables dels nostres governs, institucions públiques i partits, per ajornar temporalment les seves ideologies legítimes i objectius partidaris, i treballar per aconseguir acords amb què fer front als problemes que té plantejat el nostre país. No és incapacitat –ni de bon tros impossibilitat– el que els distancia d’una recerca de solucions; és simplement manca de voluntat per treballar conjuntament a fi de generar expectatives de canvi positiu.
Davant d’un panorama sense diàleg constructiu en la política, i en el qual abunden les evidències del greu impacte de la pandèmia en l’Estat de benestar, veiem com cada vegada més ciutadans cauen en el pessimisme, la indignació i el tedi. Això és encara més dolorós si pensem que hi ha una generació de joves que ha crescut durant les crisis polítiques i econòmiques dels últims 15 anys, a qui segurament els costa veure un horitzó amb expectatives de desenvolupament. És primordial revertir-ho.
L’expresident dels Estats Units Barack Obama, en un dels seus discursos va preguntar: “Participem en una política de cinisme o en una política d’esperança?”. Per no caure en aquest cinisme, hem de reclamar als nostres governants expectatives de futur racionals. Per això, calen tres accions: prendre consciència, generar confiança i elaborar consensos. Suggerir aquesta recepta enmig de la situació actual es pot etiquetar d’ingenuïtat. Però, en tot cas, reiterem un cop més la idea que la política en democràcia no és només confrontació; política és essencialment, des d’un lideratge, treballar per aconseguir pactes. Sense pacte no hi ha avenços; sense avenços no hi ha expectatives. Per tant, per aconseguir pactes, avenços i expectatives, tots hem de respondre amb una nova manera de pensar i actuar:
Prendre consciència. És necessari percebre i adonar-se de la realitat. Això requereix anar més enllà d’arguments parcials que serveixen per sustentar interessos personals o de partit, i al contrari, ser sensibles als del conjunt del país. Les discussions i les frases altisonants a Twitter, la denúncia i l’exaltació dels errors de l’adversari i, al contrari, la negació o dissimulació dels propis només aconsegueixen enquistar i allunyar possibles solucions. És una batalla estèril que no aconsegueix res, ja que no guanya ningú. Més aviat tots perdem. En cas de seguir així, el pendent de pessimisme per on llisquen els ciutadans, sobretot els més joves, acabarà en un cinisme irreversible davant uns polítics que no aconseguiran oferir expectatives de futur. Prendre consciència de les necessitats dels ciutadans requereix posar-se almenys per uns minuts a les sabates de l’altre. Un requisit que cap Constitució no fixa, però que tot governant hauria de complir.
Generar confiança. És una condició indispensable entre les parts per poder establir pactes, superar conflictes, construir i actualitzar marcs de convivència. Avui dia és notòria la falta de confiança entre les diferents forces polítiques, a causa d’incompliments i bloquejos reiterats. Hi ha grups polítics als quals els interessa que en el seu full de ruta prevalgui la desconfiança a fi d’aconseguir els seus objectius. Objectius que busquen crear les condicions perquè triomfi un populisme en l’accepció nítida: “Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per obtenir un benefici”. Per tant, per començar a generar mútua confiança en una negociació, cal seleccionar
Per aconseguir pactes, avenços i expectatives, hem de respondre amb una nova manera de pensar i actuar
molt bé els interlocutors. Dialogar no significa cap altra cosa que reconèixer l’altre, respectar-lo. Els començaments són sempre difícils, però és possible trobar un punt d’inici comú si hi ha voluntat de ferho. La història ho ha demostrat en múltiples ocasions.
Elaborar consensos. Si s’ha pres consciència dels problemes que s’han d’afrontar en el futur immediat, consensuant i realitzant projectes que permetin sortir més enfortits d’aquesta crisi, en àmbits de sanitat, educació i investigació, llavors estaríem al bon camí. És en aquest escenari on cobraria sentit la reflexió que fa alguns anys va oferir el filòsof Michael Sandel: “Quan la política va bé, podem conèixer un bé en comú que no podem conèixer sols”.
Vivim en un món de grans desafiaments com estan demostrant la pandèmia, el canvi climàtic o l’impacte de la revolució digital en el funcionament i la cohesió de la nostra societat. Els governants han de considerar el que aquests desafiaments significaran per als seus ciutadans i el món en el qual vivim, i treballar conjuntament per oferir solucions derivades d’un pensament avançat. Si les forces polítiques del nostre país no aconsegueixen pactar per avançar, hauran fracassat, i amb ells fracassarem tots.