Escacs a la superilla

Diumenge al matí, a la cua per comprar una barra de pa al forn. Metre i mig de distància mal comptat entre persona i persona fa la fila quilomètrica. Avança molt poc a poc, perquè la gent demana que els llesquin el pagès a màquina, un croissant de xocolata, un de normal... i de salats, què en teniu? També aprofiten per comprar-hi les postres. Les coques s’han d’embolicar i tot plegat va sumant minuts a l’espera.

Em toca fer la cua al carrer al costat de tres taules de pedra amb el seu tauler d’escacs dibuixat. En comptes de treure el mòbil per llegir algun missatge i repassar les últimes ocurrències piulades, els ulls se me’n van a resseguir tots els detalls. Tres taules amb tres parelles jugant les seves partides. Amb rellotge. Aquests en saben. Jo dec dur escrit al front que acabo de veure la sèrie de moda, The queen’s gambit. No hi ha cap dona; a la sèrie, tret de la protagonista, ben poques.

Els jugadors, emmascarats, estan concentrats en els moviments. Un d’ells s’aguanta el cap amb els punys enganxats a les galtes i els colzes ben falcats sobre la pedra, els ulls li van d’una figura a l’altra, de tant que rumia sembla que li hagin d’esclatar els pensaments, i amb els peus descarrega els nervis, els belluga ara l’un ara l’altre com si caminés sense parar. Per molt que m’hi fixi, seria incapaç de predir l’estratègia perquè de petita tot just en vaig aprendre les beceroles, res d’obertures, gambits, ni tirades reproduïdes dels mestres històrics com les que he vist interpretar a l’escaquista de la sèrie.

Hi ha un home dret, que volta per les taules, és el que mana aquí. Saluda l’home que fa cua darrere meu, absort llegint el diari. –Demà ja podreu obrir el club.

–No, les normes diuen sis persones només; encara no obrirem, estem jugant en línia.

–Per aquí ha passat la Guàrdia Urbana i també ens ha advertit que sis persones màxim i sense públic.

O sigui que no està permès fer el badoc. Jo tinc coartada perquè estic fent cua. –T’animes a fer una partida? –Aquest matí he jugat i m’han apallissat, ja en tinc prou per avui –continua llegint el diari.

–Doncs, mira’t el problema d’avui de La Vanguardia, poca broma. Ja m’ho sabràs dir.

Mascareta, distància, sense el glamur cinematogràfic, els escacs han sortit al carrer i no està permès fer de públic, tafanejar, aprendre’n. I el que va darrere meu acabarà jugant tot sol, guixant el diari.