Fer la truita sense trencar l’ou
Confesso que sóc dels que pensaven, a l’inici de curs escolar, que seria un èxit si arribàvem a Nadal amb les escoles i els instituts encara oberts. Per sort, sobretot per als estudiants i les seves famílies, la tornada a l’escola, fins ara, es pot considerar un èxit perquè s’han hagut de tancar molt pocs centres i el nombre de grups confinats ha oscil·lat entre l’1% i el 4% del total. O el que és el mateix, més del 95% dels alumnes han pogut assistir a classe, encara que hagi estat amb les incòmodes mesures amb què han de cohabitar els docents, els alumnes i les famílies.
La realitat de les escoles obertes i en funcionament contrasta amb el rosari de profecies catastrofistes que durant les setmanes prèvies al seu inici es van sentir des d’alguns sectors, que donaven per suposada la incapacitat per fer les coses raonablement bé. Encara queden molts mesos de curs i seria temerari caure en cap tipus de conclusió complaent, però el camí fet fins avui permet adonar-nos que moltes crítiques abocades contra l’administració educativa, des d’entorns polítics, sindicals i fins i tot científics, no sempre estaven fonamentades. I, per dir-ho tot, fins i tot veient els resultats més aviat positius, segur que algunes coses s’havien d’haver fet més bé i es podien fer més bé.
L’exemple de l’escola es pot traslladar a molts altres àmbits. Des del punt de vista epidemiològic i de salut pública, a la vista dels resultats, moltes coses es deuen haver fet bé perquè doblegar la corba de contagis no s’explica per un acte d’atzar o per la casualitat.
A diferència de la primera onada de coronavirus del mes de març, en què ningú va veure el tsunami i menys encara ningú es va atrevir a prendre mesures amb antelació perquè tothom li hagués llançat els gossos a sobre per alarmista, hem de reconèixer que davant la segona onada s’ha actuat amb molta més previsió i no s’ha dubtat a prendre mesures sanitàries sabent que, com a conseqüència del retard amb el qual es veuen els efectes de virus, es titllarien d’exagerades i fora de lloc.
La realitat de les dades és que les mesures sanitàries ordenades pel Govern han aconseguit l’objectiu. En molt poc temps s’han reduït de forma dràstica tots els paràmetres que ens indiquen l’evolució de la pandèmia i, el més important, s’ha evitat el col·lapse del sistema sanitari, que és en realitat el que justifica la imposició de restriccions quan cal prendre decisions.
Si ens fixem en el que han fet els estats veïns, podrem comprovar que les mesures preses a Catalunya són molt similars a les adoptades a França, a Itàlia o a Bèlgica, i en molts altres territoris de l’Estat espanyol, a excepció de la Comunitat de Madrid, que ven la seva gestió com un miracle oblidant que baten rècords en nombre de defuncions per Covid-19.
No és possible fer la truita sense trencar l’ou. Per això, ningú no pot pretendre que s’aconsegueixi l’efecte desitjat sense prendre les mesures necessàries. Però, un cop aconseguit l’important i revertida la tendència de l’angoixant corba, és lògic que aflorin amb més força tots els danys col·laterals que generen les restriccions i que els sectors econòmics directament afectats posin el crit al cel pels durs perjudicis suportats.
No es pot defugir el fet que algunes decisions de la Generalitat per pal·liar els efectes de les restriccions no han estat encertades. La gestió de les ajudes als autònoms ha demostrat ser un fiasco que, per fortuna, després s’ha rectificat i s’han assumit responsabilitats. I tampoc no han ajudat les filtracions oportunistes per desgastar electoralment. Però no es pot fer caricatura d’un bon balanç de gestió només per alguns exemples desafortunats.
Els números canten, i per molt que hi hagi qui té la temptació de considerar que són excuses de mal pagador, valgui la redundància, el greu problema de la Generalitat és que té la capacitat de prendre les mesures sanitàries oportunes, i ho fa de forma normalment adequada, però té la caixa buida per poder ajudar de forma suficient els sectors que ho mereixen. Un exemple pràctic són els ajuts al sector de l’hostaleria. Mentre que el País Basc, amb un règim de concert econòmic, ha donat ajudes directes de fins a 4.000 euros per negoci, a Catalunya la xifra s’ha quedat en 1.500 euros i a Andalusia les mesures encara s’estan estudiant. Mentrestant, en matèria d’ajudes, el Govern d’Espanya ni està ni se l’espera, tot i recaptar més del 90% dels impostos que paguem les persones i les empreses.
Amb les arques buides i sense capacitat per poder articular mesures legislatives que permetin, per exemple, abaratir les cotitzacions que paguen els autònoms, és impossible poder respondre de forma adequada als efectes innegables que comporten les restriccions de mobilitat imposades. Sense un euro a la caixa també, en aquest cas, és impossible fer la truita sense trencar l’ou.
El Govern pren mesures sanitàries eficaces, però no té diners per ajudar sectors que s’ho mereixen