La venjança de la realitat
Unes declaracions recents d’Adriana Lastra han donat peu aquests dies a parlar molt sobre generacions, tema sobre el qual se’m permetrà que hi digui la meva. Que aquest país tenia pendent la culminació d’un relleu generacional demorat llargament (o efectuat insuficientment) no crec que a hores d’ara mereixi gaire discussió. La qüestió ara és més aviat què ha començat a passar quan s’ha culminat el relleu. De moment ha tingut lloc una cosa perfectament previsible: el conflicte intergeneracional, al qual alguns dels més joves van dedicar tantes energies, s’ha transformat en un conflicte intrageneracional i, desapareguts els grans, s’ha iniciat la ferotge competència entre els coetanis. No és gaire estrany i fins i tot el més despistat podria veure-les a venir: qui està ansiós per matar el pare per ocupar el seu lloc després no està disposat a què un germà que aspira al mateix botí intenti arrabassar-l’hi.
Parlo en general, per si no s’ha notat, però les consideracions anteriors podrien aplicar-se sense esforç a qualsevol esfera particular de la vida social. Per exemple, la de la política. L’anomenada en el seu moment nova política va tenir molt de relleu generacional revestit de doctrina (neoliberal o antisistema, tant és a aquests efectes), però va acabar per esdevenir conflicte intrageneracional en el moment en què els vells partits, amb dirigents veterans, també van donar pas a dirigents més joves. Es va fer patent llavors que la roba doctrinal amb què els presumptes nous havien irromput en l’escena pública tenia molt de pretext, quan no de disfressa, perquè no fossin massa visibles les seves pretensions autèntiques (i, fora d’això, legítimes), que, si s’haguessin presentat amb veracitat, haurien resultat molt menys atractives per a la ciutadania.
En són una bona prova els termes en què s’ha plantejat el debat intrageneracional en el si del sector que podríem denominar com el dels fills de la transició, això és, els crescuts en democràcia. D’un costat hi hauria els qui, òbviament amb matisos, han assumit el gruix del relat d’aquells anys fundacionals tal com el va elaborar la generació anterior, és a dir, els mateixos protagonistes d’aquella etapa. De l’altre, hi hauria els qui interpreten que el saldo final de la gestió duta a terme per la generació nascuda entre el 1945 i el 1965 (ara qualificada com a generació tap pels hipotètics danys causats sobre les generacions posteriors en el sentit que indica el nom) ha estat pràcticament ruïnós.
Reconstruir a hores d’ara el debat entre els defensors i els crítics de la transició resultaria francament tediós. Potser valdrà la pena cridar l’atenció sobre una sola cosa, i és sobre el fet que no fa la sensació que el discurs dels impugnadors de la transició hagi anat gaire més enllà de la coneguda enumeració de qüestions presumptament no plantejades o resoltes malament aleshores (ja saben: que si una amnistia que en realitat no va ser més que un pacte d’oblit, que si la monarquia es va colar en el text constitucional gairebé d’amagat en una operació artera que destacats elements del vell règim van propiciar, etcètera).
Però sembla que alguna cosa no acaba de funcionar del tot bé en aquesta mena de discursos amb pretensions crítiques des del moment en què el que diferencia entre si els nous supòsits és la particular relació que manté cada un d’ells amb el passat, i no el seu particular projecte de futur. Una relació amb el passat que algú podria qualificar com de relació amb un passat al quadrat, en la mesura que el principal retret que en tals discursos es dirigeix a la generació anterior és el de la forma específica com, al seu torn, en la transició es va gestionar un altre passat encara més llunyà, el de la Guerra Civil i les seves ferides encara obertes.
Veníem avisats, entre d’altres per Reinhart Koselleck, d’aquests moviments pendulars entre passat i futur, del fet que, com més s’enfosqueix aquest, més es tendeix a buscar en el que vam deixar enrere les claus de sentit del que passa en el present.
Però tindria el seu què que, després d’una dècada malparlant de l’herència rebuda, ara resultés que el disseny polític del Congrés acabés sent altre cop molt semblant al que ja hi havia als començaments de la nostra democràcia, amb dos grans partits forts amb vocació de centralitat (PP i PSOE) i dos més, menys moderats, complementant-los (amb Vox en comptes d’AP i Podem en lloc d’IU), i amb PNB i una ERC pragmàtica reemplaçant l’antiga CiU en el paper de frontisses. No soc capaç de determinar les probabilitats que això passi, però em reconeixeran que és una hipòtesi perfectament possible. En cas de materialitzar-se, potser caldria parafrasejar l’Ortega de La rebelión de las masas i afirmar que la realitat mal interpretada prepara la seva venjança.
Tindria el seu què que el Congrés acabés sent molt semblant al dels inicis de la democràcia