Sopar a les set ens farà suecs

En compliment del deure professional, m’he immolat per evitar-li un descens als inferns: he sopat en un bon restaurant de Barcelona a dos quarts de vuit del vespre.

Ara no em demanin que els faci riure...

El primer impuls va ser convidar una amiga per compartir l’experiència escandinava, però vaig desistir de bon començament: hi ha quelcom menys sexi que un berenar-sopar?

Vaig reservar taula per a un i vaig procurar dinar lleuger, com els escandinaus i les escandinaves.

–Dona-li una oportunitat al progrés, a la reforma horària, al Nord.

M’anava donant ànims quan em dirigia al restaurant, deliberadament luxós (el 99 Sushi Bar, el Via Veneto dels japonesos de Barcelona), per no fer-los trampes al solitari però sense arribar a l’extrem d’una experiència a l’estil mongetes al Gorría. –Tu pots! Yes, you can! A les 19.45 hores ja era al restaurant. El menjador era ple, amb domini de parelles amb pinta de celebrar alguna cosa. Però vaig recordar els absents: les parelles il·legítimes. Com poden sopar a dos quarts de vuit, sortir a les nou i escopetejats, cap als seus respectius domicilis i sense postres? No és just que aquest horari desincentivi els embolics amorosos, afavoreixi les parelles estables –dúmping!– i desbarati el contrastat potencial masculí per espatllar una primera cita per les presses.

Soc dels que donen suport al gremi de la restauració activament perquè com al carrer no s’està enlloc, però quan tot això passi estic disposat a afusellar els paladins del progrés i l’avanç horari, siguin escandinaus, escandinaves o del mateix centre urbà de Gratallops.

A tres quarts de nou, havia sopat formidablement. Lleuger, saludable i digestiu. Vaig sortir al carrer com els reis del mambo al crit de soc un home nou? El meu regne per un simple cafè abans de dos quarts de deu...

Jo no serveixo per a escandinau. Ja li poso voluntat aquests dies, però no ni ha manera. Cap sospir

M’anava donant ànims quan em dirigia al sopar, però ho admeto: no serveixo per a escandinau

per una butaca d’orelles i un llibre. Ja no els explico la possibilitat de sopar d’hora per poder veure més sèries abans de ficar-se al llit a les onze a tot estirar i matinar.

Crec, tot i això, en els miracles: els horaris mediterranis –plaer i feina– i els sopars sense cronòmetre potser perquè la vida no cap en un Excel i si al final hi cabés seria tan trist com aquests carrers comercials de Hong Kong, Istanbul o Lisboa amb les mateixes botigues.