Masclisme i educació
Amb qui parles? Millor canvia’t de roba. No cal que treballis, queda’t a casa. No vals per a res. Beure és de putes. No em facis això, et faig fàstic? No m’agrada aquell amic teu. Agafa’m el telèfon o ho pagaràs.
Llegit així, tot seguit, qualsevol persona podria identificar que parlo de maltractament. D’un maltractament que té a veure amb el control, l’anul·lació, el xantatge emocional, la humiliació, l’amenaça, l’insult i el menyspreu. Tot i això, algunes d’aquestes frases es llancen de manera tan subtil que és difícil veure l’existència d’un problema amb la nostra parella. Fins i tot veient-ho a la televisió, dubtem sobre si no exagerem. I no, no exagerem pas. No exagero pas.
Un exemple és Lo de aquella noche ,un estremidor curt en què la Diana i en Joel gaudeixen d’una romàntica nit a la piscina. Fins que la gelosia, la manipulació i la violència emergeixen de manera silenciosa. En tan sols cinc minuts es mostra la prima línia que diferencia el sexe consensuat de la violació que es pot donar dins una parella. Ell la pressiona per tenir relacions fins i tot veient que ella el rebutja, i ella, al principi, calla. Calla per por de fer-lo enfadar, decebre’l, ferir-lo i, fins i tot, perdre’l. I quan per fi s’atreveix a dir que no, la resposta que obté és: “Que ja no m’estimes?”. Una situació de maltractament psicològic que passa més que no ens pensem.
Aquesta breu cinta no va ser l’única emesa dimecres, pel 25-N, amb motiu del dia mundial Contra la Violència de Gènere. Al llarg del dia, algunes cadenes –públiques i privades– es van mobilitzar incloent continguts específics sobre la matèria. Tot i això, no n’hi ha prou. No n’hi ha prou perquè una de cada tres dones pateix la violència física i sexual al món; perquè cada set hores una dona és violada a Espanya; perquè continuen apareixent dones assassinades a mans de les seves parelles o exparelles. L’única manera de combatre aquesta gran xacra és generant consciència cada dia des de totes les esferes. Tots ens convertim en responsables si mirem cap a una altra banda. I els mitjans de comunicació, en particular la televisió, tenen una faceta de difusió que es fa imprescindible. Com més s’exposi i s’analitzi que aquest tipus de conductes s’han de desterrar, abans deixarà d’existir el masclisme.
Perquè el masclisme i l’educació no són conceptes separats, com vaig sentir en un espai informatiu, en què s’afirmava que la violència de gènere passa més per masclisme que per educació. No. Perquè d’on ve el masclisme, sinó d’una educació sense igualtat, respecte, llibertat, tolerància ni diversitat?