Per què aquesta ‘passió de llibertat’ tan actual?
Els éssers humans, a diferència d’altres espècies animals, naixem prematurs, això és, no sobreviuríem com a cadells, sols sense l’empara de l’altre. La nostra dependència original és evident, primer d’aquells afectes i atencions necessàries, i després, com a éssers parlants, ens fem dependents del llenguatge per accedir a la realitat. Subjectes del llenguatge, hi estem subjectats.
No triguem –cap als 3 anys, com saben mares i pares– a mostrar signes d’independència i llibertat. Amb prou feines ens asseiem bé a terra i ja ens sembla que controlem l’univers i podem objectar les ordres paternes. El jo es fa fort i sobirà, fins que la realitat posterior de l’escola va situant i matisant aquest impuls vital. Acceptem que, si volem formar part de la comunitat escolar, familiar i social, no ens queda més remei que acatar algunes normes existents. Més endavant, amb la pubertat, recuperem aquella empenta llibertària, requerida per separar-se del món infantil i encaminar la transició al món adult.
André Malraux s’interrogava, a les seves Antimemòries, sobre si encara quedaven persones adultes, persones que es facin responsables de les seves vides, cosa que inclou acceptar alguns límits, inevitables quan es viu en societat. La pregunta continua sent oportuna, tenint en compte la tesi de la sociòloga Eva Illouz, a El final de l’amor, quan destaca que les relacions sexuals i romàntiques estan marcades avui per la llibertat de retirar-se, o de ni tan sols entrar-hi. Aquí llibertat sembla equipararse al dret al consum, incloent-hi el consum sentimental.
Avui, més despresos del lligam al padre padrone, som molt sensibles a qualsevol atemptat a la llibertat individual. Fins i tot confonem llibertat i sobirania, donant per fet que som sobirans per disposar de les nostres vides i de les dels nostres semblants, que podem encomanar, fins i tot a risc de causar-los la mort. La paradoxa és que aquesta tesi liberal procedeix de la vella moral guerrera, aristocràtica i patriarcal, que exercia la violència per imposar als altres, tirànicament, la voluntat pròpia.
La pandèmia ens ha mostrat com aquesta idea és compartida per un nombre gens menyspreable de persones, amb posicions heterogènies. Totes coincideixen a reivindicar la seva llibertat per decidir sobre les mesures sanitàries i les vacunes, i algunes, fins i tot, per exigir la segregació escolar per sexes –finançada públicament– o negar a d’altres, homes i dones, què han de fer amb les seves vides (avortament, eutanàsia, sexualitat). L’objecció més clara que podem fer-los és que reivindiquen la seva llibertat a costa de la dels altres.