Art i ofici
FRANCESC FERRANDO (1931-2020)
Nascut a la Barcelona del 1931, Francesc Ferrando va ser un artista en el sentit més ampli de la paraula. Va unir creativitat i amistat, perquè sempre va tenir un sentit de solidaritat amb els artistes i els col·legues del món de la ceràmica i el disseny. Es va formar a l’Escola d’Arts i Oficis de la Llotja, i posteriorment es va llicenciar (1956) a L’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. Va tenir el privilegi de tenir com a mestre Francesc Labarta, un gran pedagog i un promotor de vocacions artístiques, particularment en el camp del dibuix i la pintura. Tot i que Ferrando sempre va pintar, la seva gran especialitat va ser la ceràmica, i va tenir l’encert de formar-se en aquest ofici a l’Escola del Treball amb la gran experta Angelina Alós. Amb tot, on va desenvolupar la seva creativitat d’una manera experimental i renovadora va ser al taller de Vallvidrera, on tenia un forn de llenya i dos d’elèctrics i per on van passar nombroses personalitats de la cultura, la música o la literatura. Com va dir el crític Josep Vallés Rovira, mort fa poc, “ceràmica, vasos, gerres, gran puresa formal, ritmes corbs harmònics, un domini artesà absolut”, etc. Totes aquestes van ser les característiques que telegramàticament li va dedicar el 1975 a l’exposició que va presentar a la Galeria d’Art Sarrió.
Ferrando partia dels recursos artesans i de les formes procedents de la cultura popular aportant noves solucions formals, utilitàries o no. Eren formes obertes, truncades, tubulars, que tenien l’origen en la premsa calcogràfica, procediment que ell, amb summa austeritat, transformava en peces artístiques que a partir del fang eren peces autònomes, enriquides per sobris colors cuits entre els 1.020 i els 1.080 graus de temperatura. Els seus tons eren molt mesurats i la majoria de vegades grisos, blavosos, ocres i verds. Va fer obres seriades, però sempre va preferir les peces úniques buscant la simplicitat dels seus transgressors vasos.
El domini de la ceràmica li va permetre abordar la ceràmica mural i integrar-la en l’arquitectura per formar grans plafons que es troben a l’Estació Marítima de Barcelona, en un sanatori de Terrassa, al Col·legi de Farmacèutics de Girona, a l’església de Sant Josep Obrer de Castelló de la Plana i altres diversos en edificis privats.
Formava part de tota una generació d’artistes ceramistes coetanis, com ara Antoni Cumella o Jordi Aguadé, el referent més pròxim dels quals es projecta en la figura de Josep Llorens Artigas.
A partir del 1971 va fer moltes exposicions a Barcelona, Figueres, Palma i Lleida, com també a París, Munic i Lieja. També va exposar en algunes col·lectives promogudes per ell amb l’AA-FAD, l’agrupació d’activitats artesanes del FAD, de la qual va ser membre fundador i després president. Pel seu caràcter i empenta va participar activament en la vida del Foment de les Arts i del Disseny, que va presidir durant anys.
Ha mort un gran artista, que va saber ser amic dels seus amics i promotor de vincles humans i artístics al llarg de la seva prolongada vida.