Llibertat per als clàssics
La frase s’atribueix a Mark Twain: “Un clàssic és una obra que tothom voldria haver llegit però que ningú vol llegir”. Partint d’aquesta contradicció, les relacions que tenim amb els clàssics sovint són inconfessables. Les raons són diverses: incapacitat per connectar amb estils i universos sacralitzats pel pas del temps o la intimidació erudita d’un prestigi inqüestionable. O la molta mala sort d’haver ensopegat amb versions i edicions que no fan cap esforç per seduir-nos i que s’arrepengen en la sagrada infal·libilitat de la posteritat. Però què passa quan la posteritat no acaba de funcionar i molts lectors amb intencions de deixar-se seduir fracassen? Doncs que han de conviure amb la callada culpabilitat de no haver estat a l’altura.
Tot això ve a tomb de la flamant publicació de l’Odisea d’Homer, editada per Blackie Books. La barreja d’Homer i Blackie Books és, d’entrada, una proposta suggestiva i gairebé psicodèlica. A primera vista convida a demolir els envans d’alguns prejudicis i a compartir l’esperança d’una possible drecera entre universos històricament antagònics. Amb el llibre a les mans, et sents com quan a la pel·lícula Los intocables, Sean Connery avisa Kevin Costner que si obre una porta determinada no podrà tornar mai més enrere. La col·laboració entre Homer i Blackie transmet les mateixes
La barreja d’Homer i Blackie Books és, d’entrada, una proposta suggestiva i psicodèlica
sensacions que quan un cunyat t’enreda per practicar pònting, parapent o et contagia fer servir expressions com “no ens fem trampes al solitari”.
L’edició incorpora elements que s’agraeixen: lletra gran per no agreujar la vista cansada, tapa dura, punt de seda, il·lustracions (esplèndides, de Calpurnio) i uns quants elements que funcionen com una guarnició i una declaració de principis entre extravagant i informal. Tot té un sentit: l’Odisea forma part d’una col·lecció que es diu Clásicos liberados (que potser és l’element més complaent del projecte). I si el món no s’enfonsa, aviat incorporarà títols bíblics i una versió accessible d’El Quixot. L’edició crea un context que facilita l’experiència de la lectura: parteix de la ignorància de l’hipotètic client i en proposa un format deliberadament accessible (en els últims anys, altres exemples d’estratègies semblants: el Tirant lo blanc de Màrius Serra i La Bíblia il·lustrada per Perico Pastor). Per això, l’Odisea ens situa en el temps, emmarca l’argument i ofereix garanties de traducció (de Samuel Butler passant per Miguel Temprano Garcia) i, com una propina vagament hipster però audaç, versions de Penélope de Margaret Atwood, Nick Cave, Augusto Monterroso i, alehop, Javier Krahe. Temptació: llegir la guarnició i prescindir del plat fort. Seria un error. Però ja se sap que l’experiència de llegir (clàssics o títols de fàcil combustió) admet que les bones intencions d’un camí de perfecció s’alternin amb pecaminosos moments de debilitat.