El ‘destape’, a ritme de jazz
L’antiga estrella de pel·lícules eròtiques Eva Lyberten pren l’escenari del Lliure amb ‘Una’
Una musa del destape ,la barcelonina Eva Lyberten, va tornar ahir a la nit als escenaris. No per protagonitzar una altra pel·lícula softcore d’aquelles en què la va dirigir Ignacio F. Iquino, com ara La caliente niña Julietta. No. Va tornar per protagonitzar teatre d’art i assaig, com s’anomenava abans el cinema més saberut. Amb un títol que té poc a veure amb aquells en què s’alliberaven ella i tot un país als
anys setanta, com ara Las verdes vacaciones de una familia bien o el metafòric En busca del polvo perdido. No. Torna per protagonitzar Una, al Lliure de Montjuïc. I el resultat és una proposta a ritme de jazz –impressionant el que arrenca del saxo Mireia Tejero– sense dramatismes ni víctimes, en què es repassa una vida i una època i es reflexiona sobre el poder de les imatges.
Imatges com els Adam i Eva de Dürer que Lyberten, llavors encara Herminia Benito Durante, nascuda el
1958 a l’Hospitalet, va descobrir amb 11 anys al Museu del Prado en una excursió. Els bells cossos acabats d’expulsar del paradís tenien les parts íntimes tapades amb branquillons però continuaven sent exuberants, poderosos. Es va enrojolar. Ja va descobrir que les imatges diuen més de qui mira que de la imatge mateixa. Va sentir que es tapaven no per Déu ni per ningú –estaven sols al paradís–, sinó per ella i el seu pudor. Amb 15 anys ja se n’anava de casa somiant el somni que va anomenar Eva Lyberten, al CrazyHorse, a la portada d’Interviú, a pel·lícules eròtiques o performances durant la movida madrilenya, ballant despulla al carrer al voltant d’un contenidor de runa en flames. Tot ho explica a Una, una obra en què si bé Lyberten de vegades apareix nua i rotunda, una deessa antiga, la Venus de Willendorf rediviva, molts cops mana la veu en off, com si es tractés d’un viatge mental –l’escenari és blanc, asèptic– en què les poderoses imatges de la seva vida que apareixen en una gran pantalla empal·lideixen davant la seva presència i reflexions. Un viatge que va de l’alliberament pel nu al maltractament d’un marit famós que no s’estimava l’Herminia sinó l’Eva, i que va aconseguir escapar amb els fills.
Per això l’Eva es passeja per les imatges i la seva força, capaces de sobreviure’ns –pensa que algú encara es masturbarà amb les seves pel·lícules quan sigui morta– i d’encasellar-nos, com el cinema que feia, que no era el seu relat del plaer sinó el d’homes, o com el seu marit, que només en volia la imatge. Moltes idees en aquesta òpera prima de Raquel Cors que per alguns va resultar fascinant i per d’altres no es va aconseguir enlairar, lligar els elements, però va deixar clar que l’Eva va saber finalment no quedar atrapada en la seva imatge, en el personatge, sinó reinventar-se i tenir moltes més vides que la majoria.