Elogi de la mandra
Una exposició al CaixaForum enalteix la ganduleria com a antídot a la hiperactivitat
La mandra es considera la mare de tots els vicis, mentre que avui la hiperactivitat té una reputació sense precedents. Se’ns demana que treballem més hores –per menys diners– i que no malgastem el temps i l’utilitzem de manera productiva. L’obsessió per la feina i la llei de l’esforç han guanyat la partida a la promesa civilització del lleure, que, ens adverteixen avui contra tot pronòstic, només ens pot portar més i més misèria. Però què passaria si paréssim màquines? Si en lloc d’una vida activa optéssim per una altra de més contemplativa, sense la pressió de la producció frenètica? Sooooo lazy. Elogi del malbaratament, exposició que ahir va obrir les portes al CaixaForum, especula amb aquesta possibilitat mentre reivindica la ganduleria i proposa una crítica irònica i utòpica del consum i la hiperactivitat contemporània.
Beatriz Escudero i Francesco Giaveri, responsables de la mostra que forma part del cicle dedicat a joves comissaris, assenyalen que la qüestió és d’extrema actualitat i que ens toca a tots. Una dada: es calcula que la pròxima dècada desapareixeran un 50% dels llocs de treball a conseqüència de la revolució tecnològica, malgrat que, com recorda Giaveri, fa cent anys alguns pensadors ja van imaginar un món idíl·lic en què les jornades laborals serien de dues hores i les màquines s’encarregarien de fer la resta de la feina. Avui sembla un conte una mica llunyà i irreal.
Els comissaris han recorregut al pensament de Duchamp i el seu rebuig de la feina, a l’elogi del lleure de Bertrand Russell, a l’oda a la mandra de Lafargue i Malévitx (considerava la mandra la mare de la perfecció) o a les reflexions de Bataille (apostava per malgastar tot l’excedent de temps sense contrapartida) i Hannah Arendt. Però aquí, en aquesta ficció sobre la idea que el malbaratament del temps i la contemplació contribuirien al bé comú, els que tenen veu són els artistes. Les seves obres –majoritàriament pertanyents a les col·leccions de La Caixa i el Macba– tracen un trajecte de la hiperactivitat a la no-acció en què tots ens sentim interpel·lats.
Dues grans escultures mòbils de fusta amb un mecanisme que no es pot aturar, Fàbrica esfondrable, obra de la moçambiquesa Ângela Ferreira, ens situa tot just entrar a la sala en aquest engranatge de què no sabem sortir, i al davant un vídeo d’Aernout Mik, Pulverous, mostra un grup de persones que destrueixen com si fossin autòmats els productes d’un supermercat. Francesc Abad exhibeix a Nòmines. El meu espai productiu/econòmic els fulls de salari corresponents als seus quaranta anys com a professor de plàstica, activitat subsidiària a la seva feina d’artista. Malgastar, d’Ignasi Aballí, reuneix els pots amb la pintura que es va assecar mentre pensava què en podia fer, i Alberto Gil Cásedas mostra com va malbaratar el temps dels diumenges omplint fulls de paper amb línies blanques.
Esther Ferrer convida a asseure’s a la seva Cadira Zaj “fins que la mort els separi”, i les fotografies de Xabier Ribas s’aturen als polígons i els descampats on molts barcelonins passen els diumenges.
Què passaria si paréssim màquines? Si, en lloc d’una vida activa, optéssim per una altra de més contemplativa?
Hi ha al·lusions a l’atur (el col·lectiu Agustín Parejo School) i al país de Xauxa (Priscila Fernandes), a la New Babylon en què Constant proposava un nou model de vida lúdica i creativa, i una invitació final a la fugida de Camila Cañeque: dos ulls tancats a terra i, al seu costat, un codi QR que et permet obrir-los i emportar-te a casa el regal d’una platja deserta.