“El millor d’Espanya és escoltar com parla la gent als bars”
Raúl Zurita, poeta, premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana
Raúl Zurita (Santiago de Xile, 1950) és un dels grans noms de la poesia en espanyol. Ha escrit poemes al cel de Nova York, ajudat pel fum d’avions ensinistrats, i també a la sorra de l’àrid desert xilè. Durant la dictadura de Pinochet, en què va ser torturat i condemnat a la pobresa, es va cremar ell mateix la galta i va intentar quedar-se cec, afortunadament sense èxit. Fa poc ha publicat la versió final (600 planes) de La vida nueva (Lumen), obra que “m’ha ocupat la meitat de la vida”, ja que la va començar el 1983. En va publicar una versió provisional el 1994, però va haver d’interrompre el projecte quan va perdre els manuscrits, que va recuperar anys després en un antiquari i sobre els quals va treballar fins a concloure el llibre. Dimecres va rebre a Madrid el 39è premi Reina Sofia i ahir va respondre per telèfon des del seu hotel a les preguntes d’aquest diari.
La vida nueva és bastant autobiogràfica, però amb moltes veus diferents.
Un pot utilitzar una veu molt personal, donar-la a diversos personatges o a un de sol, com Kavafis. Però sempre és un monòleg, finalment.
Posa al mateix nivell U2, Píndar o Faulkner.
Són coses que vaig estimar, com Pink Floyd, que em va commoure moltíssim. Volia que tots hi fossin presents.
Per què va passar anys sense poder entrar a les llibreries xilenes?
Les dictadures es recorden pel terror, la por i la crueltat. Però es parla poc de la pobresa a què condemnen als opositors, ferotge, t’impedeixen guanyar-te la vida, tot se’t tanca. L’única manera que tenia d’aconseguir una mica de calés era robar llibres per després vendre’ls. Abans ho havia fet com a lector, i després com a mode de vida... fins que em van enxampar. Per eludir la presó, vaig haver de signar un document en què renunciava a entrar a llibreries. Els meus llibres eren a l’aparador, i jo no hi podia entrar.
La seva cicatriu a la galta, fruit d’una autolesió, ha quedat per a alguns, amb el temps, gairebé com una performance poètica.
Va ser un acte de demència que encara no aconsegueixo explicar-me, espontani, carregat d’intertextualitat, com si fos el martiri de Crist. També em vaig llançar àcid als ulls, un acte amb ressonàncies d’Èdip, per quedar-me cec. Per sort, els vaig tancar en un acte reflex. Però no he fet mai una performance, no vaig cridar mai cap fotògraf ni vaig convocar cap mena de públic.
Quina diferència hi ha entre escriure al cel i al desert?
Per escriure, o llegir, al cel cal mirar de baix a dalt. Al desert, en canvi, es mira de dalt a baix, una perspectiva molt diferent, i el resultat és més secret perquè les frases només poden ser vistes des de dalt, per ocells o avions, els que caminen per la sorra no s’adonen que trepitgen versos.
Quina importància té la Bíblia per a vostè?
Em meravella, són paraules d’una puresa única. Soc un ateu rigorosament cristià i comunista. Sembla estrany, però és el que soc.
A La vida nueva hi veiem fotos d’un campament reivindicatiu. Com de política és la seva poesia? La gran poesia és social, íntima, política, compromesa, religiosa, amorosa... No és només sobre el jo, sinó sobre totes les coses. La poesia o ho és tot o no és res. L’únic que em fa mal és quan no aconsegueixo fer un gran poema; això és cruel. Un gran poema és una cosa que pot ser mussitada en veu baixa davant algú que s’està morint o recitada amb un megàfon davant altres éssers humans.
Vostè també s’ha referit a l’extermini
DICTADURA DE PINOCHET “Robava en llibreries, em van enxampar i ja no vaig poder entrar-hi, sota pena de presó”
de les cultures natives a Amèrica...
Va ser un holocaust. Ho dic sense rancúnia, perquè seria absurd. Espanya ens ho va prendre tot i ens va donar tantes coses... Avui parlem una llengua que va ser imposada, diguin el que diguin reis o plebeus, i l’estimem també perquè guarda en la seva memòria tots els crims que es van cometre.
Els poetes són éssers confinats?
Tot poema és escrit en un acte de recolliment d’algú sobre si mateix. La poesia ens diu més coses que en altres temps, precisament perquè entén aquest anar-se’n cap endins, connecta amb aquesta experiència tan vigent.
Què li agrada més d’Espanya? El millor és escoltar la gent als bars. M’ho passo molt bé. Són tan expeditius, vostès; diuen el que els agrada més i el que els agrada menys molt rotundament! Em fan riure.