El dolor del San Paolo
Nàpols deixa de banda les restriccions per plorar Maradona
A dos quarts de cinc de la tarda van arribar les cerveses. Els napolitans, encara descompostos, pelegrinaven ahir entre tots els llocs maradonians a la ciutat partenopea. Primer passaven pels murals dedicats al mite argentí als Quartieri Spagnoli, després van acabar davant el San Paolo. El que va començar sent una vetlla silenciosa al camp que ja han batejat com a estadi Maradona va acabar sent una festa. No importa que la regió de la Campània es trobi a l’anomenada zona vermella. A Nàpols els negocis no essencials són tancats, no es pot consumir als bars ni sortir de casa per a res més que no sigui anar a treballar. Tant hi fa, diuen, Maradona ha mort i això no entén de coronavirus.
“No existeix el toc de queda ni el virus davant el dolor que sentim. Diuen que pots sortir per raons de primera necessitat. Més necessitat que acomiadar-se de Maradona no hi ha”, assegurava en Marco, de 34 anys, que anava amb el seu pare a portar flors davant l’estadi. “Els policies també són napolitans, no en veuràs ni un posant una multa per aquí”, bramava un altre dels reunits. Una dona amb un cotxet va escopir tota mena d’insults quan va passar entre les masses.
Les tanques de la Curva B del San Paolo ja són un altar dedicat a sant Diego. Li portaven samarretes, flors, se senyaven, resaven en silenci. Els nens hi posaven dibuixos. Fins i tot una pizza amb la seva cara i una escultura feta del dolç típic amb la paraula “AD10S”.
Els líders ultres van convocar els seus seguidors. Va caure la nit, van esclatar les primeres bengales i van començar els cors. Després ja ningú no va frenar la marxa. Hi havia partit, el Nàpols contra els croats del Rijeka (de l’Europa League). Es va fer un minut de silenci i els balcons es van omplir d’espelmes i de l’aplaudiment “més gran que s’ha sentit mai en la història de la ciutat”. A l’estadi no hi havia públic, però això no els va frenar pas.
Es va ajuntar el sentiment de buit per la mort de Maradona amb les ganes que tenien els tifosi de congregar-se com abans de la pandèmia. “Si no hi hagués virus imagina’t què faríem”, deia en Ciro, un jove que ha après des del bressol que a Nàpols hi ha dues coses importants: la família i el calcio .“Iel calcio ha mort”, pronunciava amb la veu entretallada.
És difícil explicar què significa Maradona per als napolitans. S’ha de veure. L’argentí va jugar aquí set anys, probablement els millors de la seva vida futbolística. Però no el veneren només per les proeses a la gespa, sinó també perquè era “uno di noi”. Un d’ells. “El millor record que en tinc és quan donava la mà des del Ferrari quan arribava a entrenar-se al Paradiso”, recorda en Manuele, que brandava com si fos un trofeu una edició del Mattino, el diari de Nàpols, de l’endemà que guanyessin el primer scudetto. També té un cabell a casa que li va regalar una vegada el mite argentí, però no l’ha portat. “És massa valuós, no el vull perdre”.
A Nàpols hi ha tres coses que diuen tots sobre Maradona. La primera, per perdonar les seves addiccions i els seus vincles amb la Camorra, que no es fiquen en la vida privada de ningú i que només es va fer mal a si mateix. La segona, que és com si hagués mort algú de la seva família, un oncle, un germà, un cosí. I la tercera, que va rescatar Nàpols. En Giuseppe, de 50 anys, era un adolescent quan el va veure jugar. “Va ser la revenja contra la Juve. A Itàlia encara hi ha racisme, odi, crec que enveja contra nosaltres perquè som alegres i feliços”, assegurava als Quartieri Spagnoli. “Som pobres però ell ens va fer rics”. Maradona va entendre millor que ningú el menyspreu que sentien els napolitans dels equips poderosos del ric nord del país i el va encarnar a la gespa. Als murals de Maradona a la nit van tornar a encendre espelmes. Mentrestant, el San Paolo cremava amb una columna de bengales com només va passar quan van assassinar el seguidor Ciro Esposito.